I Oh tu, poeta de paraules blanes que deleges elogis i un gran premi: el d'honor de les lletres catalanes que et farà un dia el més famós del gremi. Però el temps passa, el premi no t'arriba, i, ai las!, ara estàs moix, adés t'enfades, i frises navegant a la deriva, com un vaixell de veles esquinçades. Quin país més cruel, que no s'adona de la teva grandesa llaminera! I camines, cap cot, per Barcelona, pensant en el jurat que t'ensarrona i que cada any et roba la cartera perquè no et dóna pasta ni corona. II (Amb estrambot) Va, que el Premi d'honor ja quasi el tens! Si el vols, et donaré el consell que et cal: fes-te soci de l'Òmnium Cultural, ni que fer-te'n et plagui poc o gens. Si n'ets, de l'ANC, millor. Jo sé segur que, si fas propaganda convincent de patriota convençut i ardent, mai d'aquest premi quedaràs dejú. No critiquis ningú de cap govern (sigui aquest cultural o cul tibat), perquè si ho fas, t'envien a l'infern. Has de ser llepa amb qui vol ser llepat; amb els estúpids has de ser fratern, i has de ser carca amb els encarcarats. No ploris més. Queden pocs escrivents no premiats. Per tant, ja quasi el tens. III Penso, poeta, que ja t'han clissat: si la meva sospita no m'enganya, el Cervantes no el tens, perquè el jurat ha ensumat que te'n vols anar d'Espanya. I, és clar, si no ets amic dels de Madrid, aquest premi, no crec que mai t'arribi. Si el vols, vés pel camí d'en Margarit, per més que aquest camí ja no et motivi. Un independentista té molt cru guanyar algun premi més al sud de l'Ebre. Et donaré un consell molt oportú: Allunya't urgentment de la tenebra que envolta els fans del foll de Waterloo, o bé el Cervantes no serà per tu.
Share on facebook
Share on twitter
Share on linkedin