Si em dius que triï una tia
que destil·li mala sang,
triaré la Paluzie,
la presidenta de l’ANC.[1]
Com el seu nom ja ens indica,
té, subjacent un mal greu,
que se li assembla una mica
(i la semblança no és lleu):
Paluzie i paludisme
comencen tots dos igual,
igual que «nacionalisme»
i «nazi». És natural.
De conversa, no en té gaire
sap de dos temes, només;
i, quan parla, taca l’aire,
d’independència i procés.
És bel·licosa i guerrera
com si fos de la legió,
i podria ser torera
perquè en té la vocació.
Però els braus li fan temença
(tenen les banyes punxants);
no són tan fàcils de vèncer
com convèncer els catalans.
Per això amb capa i espasa
(imaginativament)
la veig torejant un ase
amb rotatiu moviment.
I ara et donaré una pista
relativa al tarannà
d’aquesta independentista
especialista en bramar:
és ardida i presumida,
més que el foll de Waterloo,
i d’amiga o de “querida”,
no la vulguis mai per tu.
I també se l’ha de plànyer
perquè pensa a l’inrevés;
diu que si anem contra Espanya,
guanyarem molts més diners.
Pobra tia Paluzie,
quina llàstima que ens fas!
Sense armes ni punteria,
mai enlloc no arribaràs;
si mai et veiés un dia,
preveient el teu ocàs,
possiblement et diria
que ets pitjor que la Borràs.
[1] Associació Nacional de Canalles.