La més bella de la colla
de tot el món convergent,
que encén tots els erotismes
que hi ha sota el firmament
i que, a més, té el cap despert,
és la Núria De Gispert.
Només de veure-li el rostre
i la bellesa del cos,
d’ella tothom s’enamora
sense posar-hi peròs.
I per tots quatre cantons
li van arribant petons.
En una sola persona
és certament poc freqüent
trobar-hi tanta bellesa
i tant i tant de talent.
Per tant, no és cap desencert
lloar la gran De Gispert.
Com que va ser Presidenta
d’aquest nostre Parlament
li queda l’urc de la fama
i el desdeny que mostra al vent;
pro l’empenta que l’empeny
li fa perdre, a cops, el seny.
Per exemple, no fa gaire
ha difós en un report
que si tinguéssim república
no tindríem ni un sol mort,
perquè el virus actual
a cap català fa mal.
Tics com aquest van privar-la
del guardó més important,
el de la Creu de Sant Jordi,
que ella es mereixia tant.
Hem d’admetre que és molt fort
que li fessin aquest tort.
Fins i tot la Vilallonga
la va tenir, i ja s’ha dit
que li va dar en Santi Vila
obeint el Puigfugit.
La De Gispert, ni un guardó
que fos de consolació!
Com a desgreuge, ara en Torra,
li alçarà un gran monument:
una estàtua amb ella nua
perquè exciti a molta gent.
I publicarà volums
parlant de les seves llums.
I ara jo que tant l’admiro
(tan del dret com de l’anvers)
per afegir-me al desgreuge
li dedicaré aquest vers,
perquè la vull fer immortal
d’una manera imparcial.
A tu, doncs, dona divina,
et dedico els escorrims
que hi ha en aquesta balada,
tan carregada de rims
(ni que siguin plens d’enganys):
cuida’t molt i viu molts anys,
perquè, vivint tu, nosaltres
som tan feliços rient,
que et desitgem molta vida
per tots els segles, amén.
Visca, doncs, la De Gispert,
i el poema que li he ofert.
Share on facebook
Share on twitter
Share on linkedin