LA INDIDELITAT NECESSÀRIA

Share on facebook
Share on twitter
Share on linkedin

LA INFIDELITAT NECESSÀRIA EN LA TRADUCCIÓ

Sovint, acompanyant el discurs sobre la traducció literària, hi apareix una sèrie de conceptes, entre els quals hi ha “fidelitat” o, més sovint, “infidelitat”. O sentim citada la famosa dita italiana “Traduttore, traditore”. O sentim que la traducció és un mal que, idealment, s’hauria d’evitar; etc. Difícilment ens en podrem desempellegar mai, de conceptes o d’idees així. Sentim que ens diuen: “No es una traducció gaire fidel” o “la infidelitat a vegades és necessària”, etc. Frases com aquestes (n’hi ha moltes) ens obliguen a examinar bé aquests conceptes tan repetits per veure què volen dir realment, per veure si els podem esmicolar i veure què s’hi amaga al darrere i, un cop esmicolats, potser podem obtenir més llum.
    Fa temps, en un altre article, vaig intentar esmicolar la dita “Traduttore, traditore”, dient que, darrere aquesta dita no hi ha una veritat universal tal com l’enunciat sembla voler fer entendre. La semblança sonora dels dos termes s’encomana al sentit i que el traductor sigui necessàriament un traïdor s’ha d’examinar més fredament.  La dite és vertat, no perquè els dos conceptes tingui quasi el mateix so. És veritat quan el reaductor té menys talent que l’autor original, cosa que és òbvia que passi la majoria de les vegades, però no sempre. S’han donat casos (no gaires, però se n’han donat) de “Traduttore, miglioratore”, en els quals el traductor té més talent que l’autor original. Això no passa sovint perquè a cap persona de talent li agrada perdre el temps traduint una cosa que està per sota de les seves capacitats intel·lectuals o artístiques, llevat que hi vegin possibilitats o que hi hagi algun element que els atregui. (Aquest és el cas, per exemple de Baudelaire traduint Edgar Alan Poe).
   Als traductors de Shakespeare, en canvi, sempre se’ns podrà aplicar la dita “Traduttore, traditore”, perquè sempre hem tingut i tindrem molt menys talent que el que tenia Shakespeare.  En realitat, és curiós que la semblança sonora s’encomana al sentit. Ho fa perquè la semblança sonora crea la il·lusió (com passa en un bon poema) de “veritat”, encara que aquesta veritat sigui la veritat imaginària de l’art. Si tan sovint una bona rima és capaç de crear veritat, imagineu-vos una semblança de nou fonemes! És per això que tanta gent creu que som traditori fins i tot en els casos que poem ser miglioratori.
    Examinem ara què vol dir “infidelitat”. Vol dir “engany”, “traïció”, “deslleialtat” i tota una sèrie de sinònims terribles que ens fan sentir malament? Què vol dir exactament infidelitat? No costa pas gaire d’adonar-se que es tracta d’un terme moral utilitzat metafòricament. És una metàfora, pero és una metàfora morta. I quan algú fa servir una metàfora morta li hem de demanar que s’expliqui millor, o bé hem de fer ressuscitar la metàfora, com solia fer Groucho Marx. En un moment determinat d’una pel·lícula seva, algú li pregunta: ets un home o una rata? En anglès “rata” vol dir també covard, però és una metàfora morta. I per això Groucho, la ressuscita i li respon: “Dona’m un tros de formatge i ho veuràs.” Per ressuscitar la metàfora de la infidelitat haríem de dir a qui la utilitza: “Però escolti, vostè, què vol dir quan diu que aquesta traducció és infidel? Que va sovint al llit amb una altra?” 
    En el llenguatge referencial, el sentit sempre està unit a una sintaxi i a uns elements sonors determinats: els de la llengua d’origen. En qualsevol traducció, el sentit (allò que correspon a la semàntica) s’han d’unir a una altra sintaxi, a un altre lèxic i a uns altres elements sonors: els de la llengua d’arribada. Per tant, la suposada “infidelitat” resulta ser una part consubstancial a la traducció. No hi ha traducció sense infidelitat. Traduir per força és abandonar la fonètica i la sintaxi de l’original i substitur-les per la fonètica i la sintaxi de la llengua d’arribada. El sentit se’n va amb uns altres companys i espera no resentir-se’n gaire.
    Algú podria pensar que exagero i que en qualsevol situació “Bon dia” és el mateix que “Good morning”. Són realment, les dues expressions, una sola cosa que es diu de maneres diferents (sempre pensant que el sentit és unívoc)? En principi sembla que sí. Utilitzant la metàfora una altra vegada: ¿hi ha infidelitat en aquesta traducció? Suposo que ja es veu que la pregunta és capciosa. A les llengües esmentades, equival a una sola unitat lexical que no presenta conflicte. Però el conflicte ja apareix dient “Good evening”, que pot ser “Bona tarda”, “Bon vespre” o “Bona nit”. Això sense sortir del llenguatge referencial.
    En la traducció literària, les coses es compliquen. Quan algú acusa d’ “infidel” una traducció gairebé sempre pensa en el sentit, perquè ja henm vist que la infidelitat fonètica i sintàctica és consubstancial a la traducció. No és que el contingut hagi de cohabitar amb uns sons que no tenen res o molt poc a veure amb la llengua d’arribada. És molt més complicat que això. El quid de la qüestió és que en literatura no hi ha continguts. I espero demostrar-ho d’una manera claríssima amb un exemple de traducció literària: la traducció d’un epitafi. És el següent:

(1)
When I’m dead, I hope it may be said:
His sins were scarlet but his books were red.

    El sentit d’(1) és el que veiem a (2):

(2)    
Quan sigui mort espero que es pugui dir [de mi]:
els seus pecats eren molt greus [escarlata] però els seus llibres eren llegits [vermells].

    Com que aquesta traducció no té sentit ni gràcia, proposo aquesta altra, la que veiem a (3):

(3) 
Aquí reposa un escriptor
de novel·les vitals:
tragué la inspiració
dels seus pecats mortals.

Mirem ara el suposat dontingut” d’(1) i de (3)

(4)
Va pecar molt però els seus libres eren llegits

(5)
Va fer molts pecats mortals i això li va permetres fer novel·les plenes de vida.

Cap d’aquests “continguts” té cap interès. I per això he dit que en literatura no hi ha continguts. Els suposats continguts d’(1) i (3) no tenen res a veure.

     Mirem ara la forma:

(6)     Característiques formals de l’original:

(a) Dos pentàmetres.
(b) Dues paraules homòfones (una in absentia: red / read).
(c) Dues rimes: una interna (dead /said / red) i una altra externa (said / read).
(d) Una paraula amb dos sentits (scarlet).
(e) Un lligam de sentit literal entre scarlet i red.

(7)     Característiques formals de la traducció:

(a) Quatre versos (un octosíl·lab i tres hexasíl·labs).
(b) Dues rimes ABAB.
(c) Un lligam de sentit per contrast (vitals / mortals)

    És el joc formal, que dóna interès a la traducció de l’epitafi. És la sustitució d’un joc formal per un altre, que dóna interès a la traducció. I aquest és el procediment, que cal seguir per fer traduccions de textos literaris on la forma juga un paper essencial.
    Sovint analitzant traduccions poc reeixides se’ns projecta llum no tan sols sobre què no s’ha de fer, sinó també sobre què caldria intentar de fer, sobre el que en podríem dir “la possibilitat d’un ventall de coses possibles”, perque no hi ha mai una sola possibilitat de traduir un text literari, sinó unes quantes. Algú podria dir que en una novel·la, això no passa. Però jo crec que sí, encara que molt menys i d’altres maneres. Espero que aquesta contribució ajudi a entendre millor la naturalesa de la infidelitat en la traducció que és un element consubstancial als textos referencials, però pel que fa la la traducció literària sovint és també consubstancial al sentit, amb el benentès que la forma s’ha de substitui per una altra.