Fa uns pocs dies, uns bons amics em van aconsellar que llegís els poemes d’Anna Gual, cosa que no havia fet encara. Després de fer-ho, vull escriure un comentari a un dels seus versos, meravellat de la intensa qualitat poètica d’aquesta poetessa catalana. He dit versos, però em corregeixo, perquè Gual no fa versos. Ara bé: he d’afegir que és igual, perquè la profunditat semàntica de la seva poesia compensa i recompensa la seva incapacitat de donar forma sonora a la seva prosa retallada. Posaré un exemple ‘aquesta meravella. Es tracta del poema titulat “De natges”. El reprodueixo:
DE NATGES
Miro a través del vidre. Qui sou?
Ocells que veniu a xocar a la meva finestra.
Marxeu! La porta de la cambra no té pany.
Entreu! Entreu pel forat de la nova vida.
Gemegaré i us atendré
i us mostraré la creació gelatinosa.
Fa anys vàrem portar ous a les monges
perquè el vent ens fos favorable,
però no ens van obrir. Ara has cremat encens
al costat del dit gros del meu peu
perquè l’animal es girés, i així ho ha fet.
Això demostra que el nadó
té més força que els déus.
M’agradava ballar amb el ventre en flames.
M’agradava el singlot nocturn aliè.
On és la quietud?
On és el silenci de la llar?
Potser no la recuperaré,
però qui sap si la volia.
Aquest gran poema, procedeix del llibre, encara més gran, titulat Ameba, publicat a “Llibres del Segle”, a Girona, capital de la Catalunya sòlida, i solidificada encara més per aquesta obra.
A primera vista, un lector distret pot pensar que en aquest poema no hi ha res que s’entengui. Gran equivocació! Es tracta d’un poema molt i molt carregat de sentits, perquè n’hi ha molts. Rellegim-lo: als dos primers versos ens hem d’imaginar la poetessa mirant a través del vidre de la seva finestra, on veu ocells que xoquen (ella es pregunta qui són i no acaba de deixar clar si xoquen entre ells, ni si xoquen contra la finestra, ni sabem si xoquen d’un a un o potser de dos en dos, o de tres en tres). Aquesta ambigüitat dramàtica és una trobada genial. I com que a ella li fan pena els ocells, els diu cridant: “Marxeu!”. I els indica que no se’ls acudeixi d’entrar per la porta de la seva cambra perquè no té pany. De fet, tots sabem que els ocells sovint tenen el mal costum d’entrar per les portes sense pany. Ara bé: immediatament la poetessa els convida a entrar; i els diu “Entreu, entreu”, però no per la porta que no té pany, sinó pel forat de la nova vida. Aquí alguns crítics han intuït que la veu ens diu que la poetessa està prenyada. Però és una mala interpretació, perquè aleshores el forat de la nova vida seria la vulva, i això seria del tot inadequat, donat el to altíssim del poema.
Continuem: “Gemegaré i us atendré”, diu la poetessa. Per què gemegarà? Doncs per la pena que li fan els xocs dels ocells i per això gemega i els vol atendre. I com atendrà els ocells? Doncs claríssim: mostrant-los la creació gelatinosa, cosa que demostra el que tots ja sabem: que als ocells els agrada molt la gelatina. Si se’m permet un agosarament interpretatiu, crec que amb la creació gelatinosa la poetessa es refereix als seus poemes.
Aleshores el discurs gira dramàticament a una altra situació: els ocells que xocaven a la seva finestra se n’han anat, segurament perquè ja havien quedat tips de gelatina. El gir meravellós del poema és el fet que la poetessa i algú altre, ja fa anys, van portar ous a les monges per tal que el vent els fos favorable. A veure: això no vol pas dir que tots ells (monges incloses) naveguessin en vaixells de veles. De cap manera! L’important, en aquest punt, és que les monges no els van obrir, perquè no els donava la gana que el vent fos favorable. Ja sabem que les monges, de tant en tant, fan atzagaiades d’aquest tipus. I, de cop i volta, en el mateix vers, sense ni una trista separació estròfica, algú (no sabem qui) ha cremat encens al costat del dit gros del peu de la poetessa amb una clara intenció: que l’animal es girés. Quin animal? No ho sabem. El detall essencial aquí és que algú cremés l’encens al costat del dit gros del seu peu, i no pas al costat del dit petit. Tampoc sabem perquè cremava encens, i no, per exemple, paper d’estrassa. Potser hem d’interpretar que el que cremava encens era un capellà, cosa que indicaria la inclinació religiosa subjacent de la poetessa.
En tot cas, sabem que la crema d’encens fa que l’animal es giri, que ja és molt. Cap a quin costat? Tampoc no ho sabem: hem de fer treballar la imaginació, que és el que ens fan fer els bons poetes. I de sobte, surt el nadó, però no pas un nadó qualsevol, sinó un nadó súper extraordinari que té més força que els mateixos déus. Quins déus? Tampoc no ho sabem. Aquí penso que els crítics que mantenen que la poetessa està prenyada, potser tenen raó, perquè, de fet, apareix el nadó.
Aleshores ve una altra estrofa amb un paral·lelisme sintàctic realment impressionant, format per un mateix verb en pretèrit imperfet: “M’agradava”. I què li agradava, a la poetessa? Senzillíssim: ballar amb el ventre en flames i escoltar el singlot nocturn aliè. No un singlot qualsevol, no; sinó el nocturn i l’aliè. Poques vegades la poesia catalana proposa imaginar una dona ballant amb un ventre flamíger, mentre algú altre té singlots nocturns; aquest parell d’imaginacions tenen clarament una clara influència surrealista, cosa que demostra la gran cultura artística de la poetessa. I és clar: com és lògic i natural, ella, la poetessa, davant de tanta commoció, acaba preguntant-se on és la quietud i on és el silenci de la llar? Un altre magnífic paral·lelisme! I el poema diu que no sap si la recuperarà, la quietud. Però la meravella de les meravelles és el darrer vers. Qui sap si la poetessa realment volia la quietud? Qui ho sap? Doncs: no ho sap ningú, ni tan sols la mateixa poetessa, perquè el poema s’acaba sense dir-ho. I aquí he de confessar que tots els lectors estem un pèl decebuts, perquè ens hauria agradat moltíssim de saber si la volia o no. De cop i volta, recordem el títol, “De natges” i ens preguntem: “I les natges, on són?” És evidentíssim: són darrere del ventre en flames. Qui no ho hagi sabut veure és un mal lector.
Ara bé: el talent que mostra la poetessa és aconseguir la unitat entre elements tan brutalment diversos com els ocells que xoquen a la seva finestra, els ous de les monges, l’encens cremat al costat del dit gros del seu peu, el nadó més fort que els déus, el ball amb el ventre en flames, el singlot nocturn i aliè, i aquella imponent quietud que ningú no sap si la poetessa la volia o no. I sobretot les natges, perquè el poema va d’això, de natges, com el títol indica. Ningú no pot negar la consecució d’una unitat tan difícil d’aconseguir. ¿Algú ha vist mai entre els més grans poetes catalans una consecució semblant? Què va! Ni Carner ni Riba ni Foix, no hi van arribar mai. Per això la poetessa es mereix el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. No m’explico que encara no li hagin donat.
Bé, el poema ja s’ha acabat, i la brometa també. Ara només cal dir (si se’m permet el símil) que l’Anna Gual és la Laura Borràs de la poesia catalana. Totes dues tenen el do del galimaties, la incongruència, i sobretot una barra extraordinàriament desproporcionada. Per aquest camins, Catalunya i la cultura catalana tenen un futur molt i molt negre. Però, tot i així, hem de donar les gràcies als editors que han gosat publicar beneiteries així. Sort que tant la Gual la Borràs (la de l’insecte groc al pit), ens fan riure tant! Sisplau, que no callin, que continuïn xerrant fins que la barra se’ls desconjunti, i a nosaltres ens faci mal el diafragma de tan riure.