MALSONS RECURRENTS

Share on facebook
Share on twitter
Share on linkedin

Només he tingut tres malsons recurrents durant la meva vida. El primer va durar bastants anys després d’haver acabat el servei militar. Somiava que no m’havien llicenciat i que encara havia de suportar les vexacions dels oficials i suboficials, acompanyades del comportament bestial d’alguns soldats. Era com estar tancat en una presó d’on havia desaparegut la humanitat i el tracte cordial entre els presos.
    El segon malson, que també va durar uns quants anys, consistia que encara em quedaven assignatures per aprovar de la carrera de Filologia Romànica, que s’acostaven els exàmens i que em quedaven molts temes per estudiar. Les assignatures que encara no havia aprovat variaven una mica: a vegades eren d’història i a vegades de literatura.
    El tercer, i espero que últim, malson recurrent, és que encara no estic jubilat, i al departament de Filologia a la Universitat de Girona tot va molt malament. Somio, per exemple, que cada secció està formada per botiguetes amb un catedràtic que hi mana d’una manera absoluta, però subjacent, per dissimular. Somio, per exemple, una catedràtica d’història de la literatura medieval que només afavoreix els seus llepes, i els converteix en becaris al seu servei exclusiu, i que ells (i elles, perquè hi ha més becàries que becaris) no poden investigar res ni publicar res sense el seu permís. Veig clarament la cara de servils de les seves víctimes, i sento una veu que em revela que els servilisme es produeix només quan el que mana és una persona capaç de cometre maldats. Això genera por, i la por, servilisme. I aleshores sento una pena immensa pels servils i un fàstic profund envers els dèspotes disfressats de professors (o professores). Físicament, la catedràtica s’assembla a la Lola Badia. No ho és, però s’hi assembla molt. Sort que és un somni!
Curiosament, de la mateixa manera que els servils són servils perquè intueixen la maldat dels dèspotes, aquests saben que poden humiliar la bona gent perquè la bona gent és incapaç de fer mal als altres. La relació entre el poder i la bona gent es pot considerar des d’aquesta perspectiva: els bons són susceptibles de rebre mal, i els dolents inevitablement generen servilisme.
    Somio també que a mi no em deixen fer classes de llengua i de literatura i que he de triar perquè no puc estar a dues botiguetes diferents. I que havent-me decidit per llengua (assignatures de gramàtica catalana), la secció d’assignatures d’història de la llengua, els amos de les quals són dos rectors (un seglar i un capellà), que són els que s’atribueixen molts més crèdits que els que recomana el Ministeri d’Educació. A més a més, els seus llepes tenen prebendes i així van inflant la seva secció en detriment de les assignatures de sincronia. Sort que és un somni!
    En aquest malson també apareixen catedràtics de la UAB (n’hi ha un que s’assembla molt al Molas. No ho és, però s’hi assembla molt), del temps que la UdG en depenia. Em dicten el que jo he d’ensenyar, i pobre de mi que no em vincli als seus mandats, perquè són només un professor encarregat i tinc el perill de tenir les portes tancades a qualsevol mena de promoció. La Universitat m’apareix altra vegada com unes grans galeries amb botiguetes en les quals  només es poden vendre els productes que volen els amos. I quan pujo les escales que condueixen a la Facultat de Lletres per anar a fer classe, només de pensar en les irregularitats i els nepotismes que s’hi produeixen, em manca l’alè i em lamento que la Universitat s’hagi convertit en aquesta mena de grans galeries dividides en botiguetes. Sort que és un somni!
    Afortunadament, quan em desperto, respiro fondo i m’alegro: ja estic jubilat i no estic obligat a vendre res. Ara només llegeixo i escric. Uf, quin descans!