I LA BUDÓ I LA LLOCA Quan ens parles, Budó, sento una lloca, amb dues diferències capitals: tu ens fas petar de riure per tanoca, i els sons de lloca són més cordials. Els teus cocorococs sonen nasals; s’assemblen als d’una oca que no es moca I si excites rialles colossals, és també pels teus tics quan mous la boca. Ja et veig, amb papallona, en un estand de fira o d’unes noves galeries. Ai, Déu meu, la patxoca que hi faries! Gràcies, Budó, per fer-nos riure tant; ni que fossis pallassa no podries regalar al món tantes beneiteries. II VUDÚ A LA BUDÓ A la Budó, li haurem de fer vudú, perquè ens deixi tranquils d'una vegada. De tant parlar amb en Torra, va torrada, i és per això que no l'entén ningú. Necessitem un ninot o una nina, xinxetes i una agulla de cosir, tisores grans, cisalla, bisturí i potser dos punxons i una barrina. I cada cop que surti a la pantalla de portaveu, parlant sense dir res, clavarem a la nina una cisalla, per veure si ella, la real, sent mal. I si a parlar mostrés més interès, li clavaríem tot l'instrumental. III A LA BUDÓ, QUE S'EXCITA REGALANT URNES No sé si aquest matí t’has oblidat de pendre la píndola que els metges et varen receptar per evitar que el teu cervell neulit i bla perdi la facultat d’entendre i de comprendre. I l’encefalograma, que tens tan i tan pla i et fa dir disbarats, a ningú por sorprendre; perquè tothom t’ha vist, fora del test, regar les bajanades que sovint a tots vols vendre. Aquest règim regala a endarrerits com tu càrrecs i sous, i tu, contenta, t’hi encofurnes, segura, per tanoca, que no ho percep ningú. No tens al teu cervell, ni tan sol tres espurnes de seny, de sensatesa o de sentit comú i beneita com ets, als nens, regales urnes.
Share on facebook
Share on twitter
Share on linkedin