I LA BUDÓ I LA LLOCA Quan ens parles, Budó, sento una lloca, amb dues diferències capitals: tu ens fas petar de riure per tanoca, i els sons de lloca són més cordials. Els teus cocorococs sonen nasals; s’assemblen als d’una oca que no es moca I si excites rialles colossals, és també pels teus tics quan mous la boca. Ja et veig, amb papallona, en un estand de fira o d’unes noves galeries. Ai, Déu meu, la patxoca que hi faries! Gràcies, Budó, per fer-nos riure tant; ni que fossis pallassa no podries regalar al món tantes beneiteries. II VUDÚ A LA BUDÓ A la Budó, li haurem de fer vudú, perquè ens deixi tranquils d'una vegada. De tant parlar amb en Torra, va torrada, i és per això que no l'entén ningú. Necessitem un ninot o una nina, xinxetes i una agulla de cosir, tisores grans, cisalla, bisturí i potser dos punxons i una barrina. I cada cop que surti a la pantalla de portaveu, parlant sense dir res, clavarem a la nina una cisalla,
per veure si ella,la real, sent mal. I, si a parlar mostrés més interès li clavaríem tot l'instrumental.
Share on facebook
Share on twitter
Share on linkedin