I
LA BUDÓ I LA LLOCA
Quan ens parles, Budó, sento una lloca,
amb dues diferències capitals:
tu ens fas petar de riure per tanoca,
i els sons de lloca són més cordials.
Els teus cocorococs sonen nasals;
s’assemblen als d’una oca que no es moca
I si excites rialles colossals,
és també pels teus tics quan mous la boca.
Ja et veig, amb papallona, en un estand
de fira o d’unes noves galeries.
Ai, Déu meu, la patxoca que hi faries!
Gràcies, Budó, per fer-nos riure tant;
ni que fossis pallassa no podries
regalar al món tantes beneiteries.
II
VUDÚ A LA BUDÓ
A la Budó, li haurem de fer vudú,
perquè ens deixi tranquils d'una vegada.
De tant parlar amb en Torra, va torrada,
i és per això que no l'entén ningú.
Necessitem un ninot o una nina,
xinxetes i una agulla de cosir,
tisores grans, cisalla, bisturí
i potser dos punxons i una barrina.
I cada cop que surti a la pantalla
de portaveu, parlant sense dir res,
clavarem a la nina una cisalla,
per veure si ella, la real, sent mal.
I si a parlar mostrés més interès,
li clavaríem tot l'instrumental.
Share on facebook
Share on twitter
Share on linkedin