bIOGRAFIA

SALVADOR OLIVA LLINÀS

 

1. BIOGRAFIA 

 

Nascut a Banyoles, el 6-XII-1942

Nom dels pares: Llorenç i Montserrat

Nom del germà: Josep

Nom de l’esposa: Angela Buxton

Nom de les dues filles: Elisabeth i Victòria

Nom de les dues nétes: Cèlia i Emma.

 

2. HISTÒRIA DELS MEUS ATZARS

 

Totes les persones som fruit de l’atzar. El primer es produeix ja en el moment de la fecundació. No seríem el mateix que som si un altre espermatozoide, entre més dos-cents cinquanta milions per cada ejaculació, hagués arribat abans a l’òvul. Al llarg de la nostra vida, a aquest primer atzar, no deixen d’afegir-se-n’hi molts altres. Només explicaré els que m’han afectat més directament.

Acabada la guerra, el meu pare era presoner en un camp de concentració franquista a Burgos. Gràcies a un parent que tenia influència entre alguns alts comandaments militars (aquest va ser el primer atzar), el van alliberar. I jo vaig néixer nou mesos després del seu alliberament. Si el meu pare hagués tornat una mica abans o una mica després, jo no hauria existit.

La meva infantesa no té res d’especial, tret de les tenebres de la dictadura i dels capellans, que, gràcies al règim, tenien la vara alta i van enfosquir la vida de tanta i tanta gent de la meva generació. 

Els meus pares eren pobres, però van fer l’esforç de portar-me a un internat salesià a Barcelona. Va ser una insensatesa brutal, com a conseqüència d’una amiga de la meva mare, fanàtica religiosa, que no va parar d’insistir que m’hi portessin (un atzar negatiu). Els records que tinc dels tres anys que hi vaig passar encara són més negres que les sotanes dels capellans que regentaven l’internat, que es podien dividir en tres grups: els sàdics, els pervertits i els imbècils. Per tant, és millor que passi per alt aquests tres anys sense interès. La llum va arribar quan vaig tornar a Banyoles. Tenia dotze anys i vaig estudiar el batxillerat en una academia privada de Banyoles, una escola mixta, tot i que, segons la llei, no hi podia haver escoles mixtes, i, a més a més, quasi totes les classes eren en català, cosa que tampoc era permès. Però l’atzar va voler que el director de l’Acadèmia, Josep Bragulat Riera fos una persona sensata i valenta, i tots els alumnes que vam passar per les seves mans en guardem un record entranyable, no tan sols per haver pogut rebre lliçons en català, sinó perquè a més a més era un bon mestre de les assignatures de lletres. Un altre mèrit d’aquesta acadèmia mixta és que allà em vaig enamorar per primera vegada d’una noia del meu curs. A aquest primer enamorament se’n van seguir uns quants altres durant els anys que van durar els estudis. Comparat amb els meus anys d’internat, això era glòria.

Acabat el batxillerat, el meu destí era quedar-me a la botiga dels meus pares. Una botiga petita de teixits, merceria i perfumeria. La meva mare era modista, i una de les seves clientes era l’esposa del general. Va ser ella que va recomanar als meus pares que em fes voluntari per anar al servei militar, perquè, després, el seu marit faria que em destinessin al Govern militar de Girona. Ho vaig fer i, efectivament, el general em va cridar perquè m’hi incorporés. Allà vaig passar divuit mesos d’assistent del capellà comandant, que tenia el costum d’emborratxar-se dia sí, dia també. Més d’una vegada el vaig haver d’acompanyar a casa seva. Jo tenia divuit anys i ell passava dels setanta. Mai no m’hauria pensat ni imaginat que aquest Govern Militar on vaig fer la mili esdevindria la Facultat de lletres de la Universitat de Girona, on vaig passar tants anys ensenyant.

Va ser durant el servei militar, que, altre cop l’atzar em va fer conèixer Fèlix Martí, que em va convèncer d’estudiar lletres. Gràcies a ell, acabada la mili, vaig cursar Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. 

Allà uns quants professors que vaig tenir eren del tot impresentables: Palomeque, Guerrero, Seco, Cirac, etc. N’hi havia un completament tocat del bolet, professor de portuguès que mentre feia classe saltava i pujava a la taula o les cadires. Es deia Fragoso da Lima. Els primers que he esmentat eren catedràtics gràcies al règim, que els havia col·locat allà no pas pel seu saber, naturalment, sinó perquè hi eren addictes. Tots ells eren un horror. Però, també l’atzar em va proporcionar de tenir-ne uns quants absolutament magistrals. Recordo d’una manera especial José María Valverde (Filosofia i Estètica), Lisardo Rubio (Llatí), José Manuel Blecua (Literatura Espanyola), Antoni Marsà (Gramàtica), Jaume Berenguer Amenós (Llengua i Literatura gregues), Martí de Riquer (Literatura catalana medieval), Francisco Rico (Literatura espanyola medieval i Literatura llatina medieval), i altres com Xavier Rubert de Ventós, Ramón Bastardas, i Antoni Comas, etc. Sort tindrien els estudiants d’avui si poguessin tenir professors d’aquesta vàlua, ni que fos només la meitat dels que vaig tenir jo. Assistir a les seves classes era una pura delícia.

És sabut, perquè s’ha escrit diverses vegades, que durant els dos darrers anys de la carrera, Fèlix Martí, director de la Residència Universitària Sant Anton, on jo vivia, va organitzar una tertúlia literària amb José María Valverde, catedràtic d’estètica, que havia renunciat a la seva càtedra per solidaritat amb l’expulsió de José Luis López Aranguren, catedràtic d’ètica. És famosa la seva frase de comiat: Nulla aesthetica sine ethica. La tertúlia tenia lloc a la seva casa de Sant Cugat del Vallès, un parell de vegades al mes, on acudien també altres estudiants de la Residència Sant Anton. L’únic aspecte negatiu d’aquesta residència era l’adoctrinament cristià i nacionalista que s’hi exercia. En Jordi Pujol hi va venir a parlar unes quantes vegades, quan encara no era honorable ni deshonorat.

També va ser per atzar que el Doctor Antoni Comas em demanés de ser el seu ajudant a la Universitat Autònoma de Barcelona, que aleshores era a Sant Cugat. L’atzar va consistir en l’encàrrec que em va fer Gabriel Ferrater de portar uns llibres a casa seva. Antoni Comas em va fer entrar, em va convidar a un whisky i vam parlar una estona. Li vaig caure simpàtic i em va preguntar si volia ser el seu ajudant. Li vaig dir que amb molt de gust. A la Facultat de Lletres vaig fer classes de Llengua i Literatura Catalanes i vaig tenir l’oportunitat d’assistir a les classes de Lingüística i Crítica Literària impartides per Gabriel Ferrater, amb qui vaig travar una bona amistat. Les tertúlies de Sant Cugat es van traslladar al Mesón, un bar prop de la Universitat. Des d’allà vam organitzar un seminari que dirigia Gabriel Ferrater sobre Nabí on també hi van prendre part el seu germà Joan, que aquell curs tenia un any sabàtic, i  Jaime Gil de Biedma, dues persones amb les quals, juntament amb els bons professors que vaig tenir a la Universitat, em van ajudar a caminar pel que jo anomeno el camí recte del saber.

Quan vaig acabar la carrera, volia fer una tesi de llicenciatura sobre algun tema literari. Recordo que ho vaig parlar amb Montserrat Roig, companya de curs, que em va aconsellar que em matriculés a un curset, impartit per Joaquim Molas, que encara no era professor de la Universitat. El curset tenia lloc, si no recordo malament, a l’edifici de l’Institut d’Estudis Catalans. Ho vaig fer, i ja al primer dia em vaig avorrir tant, que no hi vaig tornar més. Les classes de Molas no tenien res a veure amb les que jo havia conegut a la universitat, amb el doctor José Manuel Blecua, per exemple. Vaig decidir fer la tesi de llicenciatura sobre llengua. Versava sobre les funcions sintàctiques dels pronoms clítics. Oficialment me la dirigia Antoni Badia i Margarit. Passar de Molas a Badia va ser com sortir del foc per caure a les brases, i a la que vaig veure que la seva direcció no em servia de res, vaig decidir demanar ajut a Ferrater, que amb una generositat sense límits, em va ensenyar a encarar el tema i a desenvolupar-lo amb rigor.

Acabada la carrera, després d’un any de fer classes a la Universitat Autònoma de Barcelona, l’atzar va tornar a jugar un paper crucial en la meva vida: vaig tenir la sort de poder anar de Lector d’Espanyol a la Universitat de Nottingham (Anglaterra), on vaig aprofitar per seguir els cursos que més m’interessaven (Literatura anglesa i Gramàtica generativa). A Anglaterra em vaig casar i vaig tenir la meva primera filla, Elisabeth. Al cap de tres anys, vaig tornar a Espanya per dues raons: perquè hi havia una plaça de la Universitat de Girona i perquè vaig saber que a la meva mare li havien diagnosticat un càncer, cosa que va motivar que decidís de passar els seus darrers dos anys a la seva vora. A Nottingham havia començat un doctorat sobre gramàtica generativa, dirigida per Ron Keightley, però no el vaig acabar. El vaig dur a terme a Girona i ja ni recordo qui em va dirigir la tesi doctoral, que versava sobre semàntica generativa, concretament vaig aplicar la teoria dels casos de Charles J. Fillmore al català. Un parell d’anys després de tornar a Espanya, va néixer la meva segona filla, Victòria.

A partir del curs 1972-73 va començar la meva docència a Girona. La vaig acabar el curs 2011-2012. Trenta-vuit anys de docència són molts i costen de resumir. Vaig començar fent Gramàtica espanyola; però la Universitat de Girona em va fer servir de comodí, i em vaig veure obligat a fer diverses assignatures, entre les quals hi havia la de Crítica literària. A la Universitat Autònoma de Barcelona, en canvi, em van driticar molt perquè no m’especialitzava en una sola matèria. (“Ese Oliva, va dir un professor, se cree que lo puede hacer todo!”, va dir un professor d’allà). Vaig treballar molt per preparar-me a aquesta nova disciplina i vaig començar a llegir àvidament els textos que em calia llegir. En primer lloc els clàssics (Plató, Aristòtil i Horaci) fins arribar als formalistes russos i a la teoria literària d’autors anglesos i americans. També puc dir que sobretot W.H. Auden, William Empson, Northrop Frye, E.M Forster, Frank Kermode, i Harold Bloom i els assaigs de Vargas Llosa, han estat els meus mestres preferits en aquesta matèria, perquè els vaig llegir i rellegir amb un plaer enorme. I aquesta disciplina, juntament amb Sintaxi catalana i altres assignatures més marginals van ser les que vaig ensenyar fins a la meva jubilació.

També per atzar, l’any 1983, mentre prenia un cafè davant del mar amb la meva dona, a Sitges, el director de la Corporació catalana, Alfons Quintà, que també era a sitges per atzar, se’m va acostar, sense donar-se a conèixer, i em va proposar una trobada a Barcelona per oferir-me una feina. Aquesta feina va ser la de traduir al català tot el corpus dramàtic de William Shakespeare, ja que TV-3 havia comprat els drets de la sèrie The BBC Television Shakespeare. Quintà dirigia la Corporació de Radio i Televisió catalanes. Vaig acceptar amb una certa por, però content, perquè, quan vivia a Nottingham, freqüentava el Notthingham Playhouse, un teatre on vaig veure pràcticament tot Shakespeare. Un cop les companyies havien actuat en aquest teatre, després anaven a actuar a Londres, i això vol dir que la qualitat de les representacions de les obres de Shakespeare era molt alta.

Vaig posar a Quintà una sola condició: que fos una traducció en vers. El ritme que se’m va imposar era inhumà: havia de lliurar dos actes cada mes, i l’Editorial Vicens-Vives publicaria les traduccions. Amb aquest ritme no podia revisar-les bé, i el corrector de l’Editorial no va fer gens bé la seva feina. El resultat no em va agradar perquè no hi havia pogut dedicar prou temps i perquè la correcció era inexistent. Afortunadament, Vicens-Vives em va permetre d’anar retraduint totes les obres a la col·lecció blava de la mateixa Editorial, i ara sí que estic content del resultat. També vull dir que tant el director de l’editorial, Paco Antón, com el corrector, Ramon Masnou, són uns professionals del tot competents. No poques obres d’aquesta col·lecció blava són traduccions fetes de cap i de nou; les altres han estat molt corregides, i les introduccions refetes i posades al dia.  

Segurament l’atzar més curiós de tots va ser el següent: el susdit director de la Corporació em va obligar a vendre els drets de la traducció, cosa que la llei va prohibir uns quants anys més tard. Quintà, que fa poc que es va suicidar després de matar la seva dona, aleshores em va fer signar per força un contracte notarial blindat, impossible de desfer. Però va resultar que a aquest contracte indecent, li dec el fet que la meva traducció estigués assegurada. Quan Joan Granados, membre aleshores del Consell d’Administració de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió de Catalunya, ho va saber, va intentar cancel·lar el contracte per evitar que fos jo l’únic traductor. Ell volia repartir la xavalla, típic procediment convergent, i donar una obra a cada traductor. Que el resultat hagués estat la manca d’unitat, així com moltes diferències en la qualitat de la traducció, a ell, que va demostrar que era en aquest tema un analfabet, no li importava gens ni mica. L’important era, com acabo de dir, repartir xavalla, mentre el partit i la família Pujol, predicant l’amor a Catalunya, s’inflava amb el tres per cent de les obres públiques, que, com ja és sabut, moltes vegades arribava al deu i al dotze per cent. De fet, al cap dels líders convergents només hi havia la dèria de fer negocis.

Havia d’alternar la traducció de les obres de Shakespeare amb la docència a la Universitat de Girona, dues feines enormes, però no em puc queixar perquè tant l’una com l’altra em feien molt feliç. L’únic record desagradable que tinc d’aquests anys a la Universitat de Girona és que la il·lusió que teníem (jo i molts més) de crear una universitat lliure dels defectes de les que ja existien es va ensorrar aviat. Ara bé: malauradament, per la falta de talent del rector que hi havia a l’època i per nepotisme, es van copiar exactament els mateixos defectes que tenien les altres. Algun dia m’agradaria explicar tots els mals que s’hi van detectar amb més detall per dues raons: perquè són coses que s’han de saber i també per poder contrastar el que jo penso que hauria de ser la universitat i el que realment és. El sistema, per sort, no em va treure el gust per l’ensenyament, i van ser els estudiants, els que me’l van estimular. No tots, és clar, però no pocs. 

Després de la meva jubilació a la Universitat de Girona, vaig acabar de traduir l’obra de Shakespeare, concretament, em faltaven els sonets i els poemes narratius, que han anat sortint durant aquests darrers anys. Actualment, la meva feina és continuar refent el corpus dramàtic, per deixar la feina més ben feta que en la primera edició, a la vegada que he reprès la poesia, que havia deixat amb molt de gust per dedicar-me a l’obra de Shakespeare. Fa un Parell d’anys vaig publicar Epístoles a Josep Carner. Aquest llibre, la meva novel·la en vers, Fugitius, i l’assaig La rehumanización del arte són els llibres dels quals em sento més satisfet. He tingut la sort que les Epístoles a Josep Carner hagi estat un llibre molt maltractat per Sam Abrams i un tal Gálvez (em sembla que es diu), perquè hauria estat terrorífic que aquest parell d’analfabets n’haguessin parlat bé. No van pas dir que els hagués agradat. No! Van dir que era un llibre “francament dolent”. Veig que en el món encara es conserva un mínim de lògica.

He fet aquesta pàgina també per atzar, com a conseqüència de l’arribada del confinament a què ens ha obligat l’estat d’alarma a causa del Covid-19. No crec que, altrament, m’hi hagués decidit. Però també l’he fet per poder donar a conèixer poemes satírics difícils de publicar. I segurament hi aniré afegint altres articles sobre diferents temes. Una bona part de les sàtires que es poden llegir en aquesta pàgina personal va contra un altre virus: el del nacionalisme. El primer serà vençut. El segon, no. És un virus que no ataca el cos ni causa morts, però, al meu entendre, és pitjor perquè ataca l’esperit i alimenta l’egoisme col·lectiu.

 

3. CURRICULUM VITAE

 

Llicenciat en Filologia Romànica (Universitat de Barcelona) 1964

Doctor en Filologia Catalana (Universitat de Barcelona) 1971

Catedràtic de Filologia Catalana de la Universitat de Girona  1991

 

4. OBRES PUBLICADES

 

A. POESIA

 Marees del desig, Editorial Pòrtic, Barcelona 1975: (2ª ed. Ed. Quaderns Crema, arcelona,1983). 

Terres perdudes, Ed. La Gaya Ciencia, Barcelona 1981; (2ª ed.Ed. Quaderns Crema, Barcelona,1998).

Carta a Pompeu Fabra, Miquel Plana Editor, Olot 1983.

El somriure del tigre, Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1986; (2ª edició, Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1988).

Retalls de sastre, Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1988.

Fugitius, Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1994.

Complements circumstancials, Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1998.

Epístoles a Josep Carner, Ed. Quaderns Crema, Barcelona 2017.

 

B. ASSAIG

 Mètrica catalana, Ed. Quaderns Crema, Barcelona 1980.

Introducció a la mètrica, Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1986; (2ª edició, 1988; 3ª edició, 1997).

La mètrica i el ritme de la prosa, Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 1992.

Introducció a Shakespeare, Ed. Empúries, Barcelona, 2000. Traducció Espanyola a Ed. Península, Barcelona 2001.

Nova introducció a la mètrica, Ed. Quaderns Crema, Barcelona, 2008. S’està preparant una versió ampliada amb un diccionari de termes prosòdics incorporat.

Tractat d’Elocució, Ed. Empúries, Barcelona 2007.

Poesia i veritat, Ed. 1964, Barcelona, 2015

La rehumanizción del arte, Ed. Zarcillo, Salamanca 2015.  Una segona edició sortirà a l’Editorial Acantilado durant l’any 2020.

Art i veritat, en curs de publicació a l’Editorial Navona.

 

C. TRADUCCIONS LITERÀRIES

 1971. Elder Olson, Tragedy and Theory of Drama, Quaderns Crema, Barcelona.

1979.  W.H. Auden,  Selected Poems, A.Bosch, Editor,  Barcelona.

1987. Dylan Thomas, Under Milk Wood. (En col·laboració amb Angela Buxton, Ed. Edhasa, Barcelona.

1993. Oscar Wilde, The Canterville Ghost, The happy Prince, The Nightingale and the Rose, The Selfish Giant, The Devoted Friend, The Remarkable Rocket, Ed. Vicens-Vives, Barcelona.

1994.  W.H. Auden, 17 Poems. Ed. Quaderns Crema. Barcelona.

1994. Steven BerkoffHarry’s Christmas. (Estrenada el 14 de desembre de 1994. Sala Becket, Barcelona).

1995. Steven Berkoff, Greek. (Estrenada el 23 de novembre de 1995. Teatre Adrià Gual, Barcelona).

1980-1993. William Shakespeare, The Complete Works. Ed. Vicens-Vives, Barcelona, 37 volums)

1979-1983. (En col·laboració amb Angela Buxton) Diccionari Anglès-Català / Català-Anglès, Dos volums, De. Enciclopèdia Catalana, Barcelona.

1996. R.L. Stevenson, The strange case of Doctor Jeckyll and Mr. Hyde, Quaderns Crema, Barcelona. [Segona edició, 2010]

1997. Lewis Carrol, Alice in Wonderland, Editorial Empúries, Barcelona.

2000. Robin Maugham, El criat, Ed. 62, Barcelona (Estrenada el 3 de març del 2000. Mercat de les Flors, Barcelona)

2000. Washington Irving, The legend of Sleepy Hollow, Vicenç Vives, Barcelona.

2000. Washington Irving, Rip Van Winkle, Vicenç Vives, Barcelona.

2001. David Harrower, Knives in hens, Ed. Proa, Barcelona. (Estrenada al Teatre Nacional de Catalunya el Novembre del 2001.

2003.  William Shakespeare, The sonnets / Els sonets, Empúries-Ed. 62, Barcelona. [6 Edicions].

2011 Ted Hughes, The Iron man, Ed. Vicens Vives. Barcelona

2012 Lewis Carroll, A través del mirall i allò que Alícia hi va trobar, Ed- 62.

2015. William Shakespeare, Venus and Adonis, Ed. Ara Llibres.

2015 Lewis Carrol Alícia (edició completa, de luxe), Editorial Baula.

2916. William Shakespeare, The rape of Lucretia, Ed. Ara llibres.

 

D. TRADUCCIONS DE LLIBRES D’ASSAIG

(1 ) De l’anglès al castellà:

1970. Noam Chomsky, El lenguaje y la inteligencia. (Amb Joan Ferrater, Ed. Seix-Barral, Barcelona.

1972. Walter Kaufmann, Tragedia y filosofía, Ed. Seix Barral, Barcelona.

1974. Elder Olson. Theory of  Comedy, Ed. Seix Barral, Barcelona.

 

(2) Del francès al castellà:

1969. Michel Buttor, Figuras III, Ed. Seix Barral, Barcelona.