CREDULITAT, INCREDULITAT I GENÈTICA
El quid de la qüestió, com diu Buñuel a Mi último suspiro, és que, mentre no es demostri el contrari, la força que governa el món és l’atzar. I l’evidència de la força de l’atzar és incompatible amb l’existència de Déu. Per tal d’explicar-me bé, he de fer una digressió una mica llarga i començar pel començament, resumint el que diu la Bíblia sobre l’origen de tot plegat. Efectivament, en un principi era el no-res. I Déu, segons el Gènesi, va crear el cel i la terra, és a dir: el nostre planeta (i no sabem si molts altres), i, immediatament, per eliminar el caos i la desolació, va crear la llum. I després va separar la llum de les tenebres, i es va fer la nit. I així successivament, fins arribar als essers vivents; primer els animals, amb l’obligació de ser fecunds i reproduir-se, i després l’home: el va posar al Paradís, i de la costella de l’home, va crear la dona. Anaven nus i no se n’avergonyien, diu el llibre. Van ser els primers nudistes de la creació. L’home i la dona, sempre segons el Gènesi, podien fer tot el que els vingués de gust, excepte menjar la fruita de l’arbre del coneixement del bé i del mal, cosa que al final van fer per les raons que explicaré més avall.
La caiguda dels àngels i la caiguda de l’home són, al meu entendre, els dos temes més interesants del Gènesi. L’autor, que es veu que va ser Moisès, s’havia d’empescar la manera d’explicar als seus coetanis, utilitzant un mite, la miserable naturalesa de la humanitat. No podia ser que Jahvé, tot bondat, creés uns éssers tan defectuosos i, a més a més, subjectes al sofriment i a la mort. Era del tot necessari de trobar una explicació a la degradació humana. La desgràcia, per tant havia de venir d’algú que no fos Déu. Calia inventar, doncs, un ésser maligne. Però aquest ésser maligne no va ser creat maligne. Per entendre’ns: aquest ésser, anomenat abans Llucibel, va revelar contra Jahvé, que el va castigar i el va convertir en Llucifer. Amb això ja tenim creat el principi de la perversitat i del mal.
Això sol, naturalment, no explicava res als coetanis de Moisès. Calia parlar d’una altra caiguda, la d’Adam i Eva, per culpa justament de Llucifer que va tenir la pintoresca idea de convertir-se en serp, entrar al Paradís Terrenal, enfilar-se a l’Arbre del bé i del mal, i, aprofitant un moment que Eva passava per allà, la serp va realitzar el seu pervers projecte: convèncer-la que clavés una bona queixalada a la fruita d’aquest arbre perquè així seria com Déu. És una llàstima que Jahvé creés una dona tan disposada a deixar-se enredar, i tan desitjosa de voler ser més del que era. En realitat, amb una Eva així, ja no calia el dimoni. La seva mateixa ambició innata ja l’hauria dut a clavar la queixalada a la fruita en un moment que Jahvé estigués distret. En fi: si Eva hagués estat una dona com cal (i Adam un home com cal), la caiguda no s’hauria produït mai, i nosaltres hauríem viscut feliços eternament al paradís Terrenal. Hauríem anat sempre totalment despullats sense necessitat de comprar roba. I el dimoni s’hauria hagut d’aguantar al mig de les flames de l’infern, envejós de la nostra felicitat. La culpa de la deplorable situació posterior que vam haver de patir la va tenir, d’una banda, l’ambició i la credulitat d’Eva i, de l’altra, la malèvola enveja del dimoni disfressat de serp.
Que després fos necessària una redempció és una mica irrellevant pels éssers humans, perquè, tot i la redempció, no gaudim d’una vida paradisíaca. La vida humana continua sent bastant absurda, i la humanitat continua sent víctima del dolor i de la mort.
Però ara hem de tornar a la insistència de Buñuel sobre la força de l’atzar. Hi ha dues possibilitats: la fe en un Déu tot poderós i la incredulitat. Sabem que l’explicació del Gènesi és mítica. No explica la realitat tal com la ciència la intenta explicar (sense acabar d’aconseguir-ho mai), sinó que imagina una història capaç de fer entendre la realitat a base d’utilitzar no la raó, sinó la imaginació.
Posats a imaginar, doncs, nosaltres podem pensar que l’univers, tant si és finit com infinit, és un misteri. L’univers podia haver existit sense cap presencia de cap mena de vida. Buñuel el descriu així: “Un universo vacío e infinito, teòricamente inútil, que ninguna inteligencia podría concebir, que existiría solo, caos permanente, abismo inexplicablemente privado de vida. Quizás otros mundos, cegados a nuestro conocimiento prosiguen así su curso inconcebible.
La teoria de l’evolució de les espècies encara no pot explicar com es va produir l’origen de la matèria, ni sap molt bé de quines maneres específiques la matèria va ser capaç d’evolucionar fins a crear, en el nostre planeta, éssers vius i parlants, com nosaltres. Ara bé: la imaginació ens ofereix bàsicament dues possibilitats: (a) que l’atzar no existeixi i que la lògica del món es pogués explicar amb unes quantes fórmules matemàtiques. En aquest cas, caldria creure en un ésser suprem organitzador de tot plegat. i (b) que l’atzar existeixi, i, en aquest cas, l’atzar és una negació de Déu. La creença en l’existència de Déu, doncs elimina elimina l’existència de l’atzar. I viceversa: la creença en l’atzar elimina la creença en l’existència de Déu.
De totes maneres, aquest plantejament no postula que els homes es divideixin en ateus i creients, perquè tant els uns com els altres es refugien en dues certituds antinòmiques. Hi ha una tercera opció: acceptar l’inexplicable, acceptar que la ciència no té resposta. I aleshores per explicar qualsevol cosa, hem de recórrer al mite. De fet, el mite, com a mínim, és més divertit que la ciència, i ens fa savis amb aquesta diversió, ni que sigui només d’una manera imaginativa, que, de fet, és la que ens dóna la saviesa autèntica.
Les dues maneres de conèixer que tenien els grecs: la dels poetes i la dels filòsofs és molt interessant. Però, contràriament al que deia Julian Marías, al començament llibre de text que vaig estudiar durant el batxillerat, la veritable saviesa la tenien els poetes. Marías deia que hi havia el mitos i el logos i que, la veritable saviesa, ens la donava el logos. Mentida podrida! Tant els poetes com els filòsofs mentien, però els poetes sabien que mentien, i els filòsofs estacen convençuts que deien la veritat. Els poetes sabien que la poesia és un engany i que els que enganyen són més honestos que els que es pensen que no enganyen, i els que es deixen enganyar són més savis que els que no es deixen enganyar. Els filòsofs, en canvi, deien que no enganyaven i que tenien la veritat, i els que se’ls creien de veritat no s’adonaven que s’empassaven mentides i que, en realitat, en lloc d’adquirir saviesa, adquirien credulitat.
Una altre aspecte de l’insight (paraula difícil de traduir en un sol concepte perquè és una aguda unió de perspicàcia i saviesa) de Buñuel és la seva intuïció segons la qual la fe (és a dir: la credulitat) és també fruit de l’atzar, i jo penso que té tota la raó, encara que no es pugui demostrar. Preguntem-nos, per exemple, quina diferència hi ha entre els creients en qualsevol fe, sigui en Déu o en qualsevol immanència, com la pàtria o la independència (la rima és voluntària) o l’acceptació de l’inexplicable, que és justament la manca de fe. Qualsevol resposta a aquesta pregunta ha de ser per força agosarada. Intentaré explicar la meva, que segurament té més de mítica que de filosòfica.
Sovint, i ja des de molt jove, m’he fixat bastant en la relació que hi ha entre el físic d’una persona i el seu caràcter. No és una observació meva; la parla popular ho reflecteix en moltíssimes expressions. Per exemple: “Aquell, amb la cara ja paga” o “Aquell fa cara de fotre-li una hòstia” o “En tal fa cara de bona persona o de ressentit o de mala bèstia, etc”. No he estat mai capaç de demostrar-me a mi mateix cap relació entre físic i caràcter (els novel·listes sí que ho han sabut fer), però intuïtivament, aquesta relació l’he vist i l’he experimentat. Per exemple: la cara de l’ex-honorable Pujol, ¿no està relacionada amb una astoradora mescla de falta de talent i una extraordinària astúcia? És evident que la genètica encara és incapaç d’esbrinar aquestes relacions, i estic segur que la gent seriosa (jo no ho sóc gaire) negaria aquest tipus de relació. Però jo no hi puc fer res: la dèria de trobar relacions d’aquest tipus m’ha fascinat sempre.
Per tant, ¿no podria ser que els creients són creients perquè hi ha alguna cosa en ells que els vincla cap a la creença? ¿I no podria ser que, als no creients, els passés el contrari? ¿I aquesta cosa interna, no podrien ser els gens (amb una certa companyia de l’educació)? ¿Tenen els gens dels creients alguna força que no coneixem que els porti a alguna creença transcendent o immanent? ¿Seria massa agosarat afirmar, doncs, que la genètica, que és un dels exemples més clars de l’existència de l’atzar, condiciona la credulitat o la incredulitat? I això fos veritat i la ciència algun dia fos capaç d’explicar-ho d’una manera clara, hauríem d’admetre el que jo insinuava al començament d’aquest article: que és l’atzar el que determina no tan sols el nostre físic sinó també la part de la ment que ens fa creients, ateus o agnòstics. Em podria allargar molt fent una tipologia de creients, d’ateus i d’agnòstics, ajuntant-hi descripcions físiques pertinents.
Posaré només l’exemple d’una persona que sempre vaig admirar i continuo admirant. Es tracta de José Maria Valverde; l’he admirat com a poeta, com a intel·lectual i també com a creient. I sé que persones com ell no tenen absolutament res a veure amb els que creuen perquè ho han après dels pares i no s’han plantejat mai si han de creure o no. Però intueixo que hi ha d’haver un comú denominador, per petit que sigui. De fet la Bíblia diu que la fe és un do. No la té qui vol, sinó només aquells als quals els ha estat donada. La fe, doncs, no depèn del creient. I si no depèn del creient, ¿no pot ser un producte de l’atzar per antonomàsia, que és la genètica? Segurament que sí, i, per tant, el denominador comú és el do. No tant un do que ve de fora, sinó un que portem a dintre en potència a partir del mateix moment de la concepció.
No és estrany que Buñuel digués: “Yo soy ateo, gracias a Dios”, una frase que, a part de l’agudesa que té, només és contradictòria en aparença. És a dir: si Déu existeix i ha fet el món tal com és, deixant que hi governi l’atzar, és impossible creure-hi. Per tant, el sentit subjacent de l’aparent contradicció de la frase és aquest: és gràcies a aquest Déu que sóc ateu. I com que jo sóc partidari del mite, m’agradaria traduir al català la frase de Buñuel en dos tetrasíl·labs rimats i dir: Gràcies a Déu, / no crec en Déu. Estic més que segur que, a Buñuel, li hauria agradat aquesta traducció.