I
L’estudi de l’entonació, més que no pas el de l’accent i el ritme, és una àrea extremadament complexa de la qual encara sabem molt poc. Les dades que es tracta d’estudiar són molt diverses i la variació que presenten semblen inacabables. En principi, la descripció d’una entonació no marcada, completament neutra, és difícil perquè és inexistent, no tan sols al llenguatge espontani, sinó també en la lectura d’un text. La passió (i fins i tot la indiferència) posada en el es diu i en el que es llegeix fa de l’entonació l’àmbit més marcat de tots els àmbits del llenguatge. Per això l’estudiós d’aquesta àrea es troba amb tantes variacions. La dificultat de trobar-ne els denominadors comuns, doncs, és enorme; però justament el que es tracta de descriure, el que és més interessant de descriure des d’una posició teòrica, són justament aquests denominadors comuns, perquè la varietat pertany més a la pragmàtica, als diferents contextos de cada acte de la parla.
Ara bé, si això, per comptes d’una universitat fos una escola de teatre, el que es tractaria de descriure seria justament la variabilitat. Jakobson [“Linguistics and poetics”, a Sebeok, T, 1960] explica que Stanislavsky examinava els seus alumnes donant-los vint contextos diferents on es pogués dir el sintagma “Aquesta tarda”, i els alumnes havien de donar vint entonacions diferents adequades a cada situació. Pel que fa a l’entonació, el que és realment interessant és justament aquesta variabilitat, no tan sols l’adequació a cada context, sinó també les diferents aportacions de sentit de les moltes entonacions possibles adequades a un sol context.
Del que acabo de dir, se’n podria deduir que la variació només apareix en el llenguatge espontani; però seria una deducció falsa. De moment, un sol exemple ens servirà per veure-ho. És un text de Josep Pla, que es troba d’Humor, candor… [Pla, 1973, pàg 67] que, com ja sap tothom, són articles que Pla va escriure en castellà, i que el Sr. Vergès va fer traduir amb un resultat, al meu entendre, més aviat poc satisfactori; però que, pel que fa als nostres propòsits, servirà igualment. El fragment és el que podeu veure a (1):
(1) [(Sota la pols) (i la cendra) (de la vida)], [(jauen)], [(immòbils)], [(ossificats)], [(no solament) (els moments) (del passat)], [(sinó els records)] [(d’aquests moments)].
Els parèntesis marquen la divisió en sintagmes fonològics, i els claudàtors algunes de les seves possibles restructuracions, i, casualment, en aquest cas, els sintagmes d’entonació. He marcat l’últim sintagma del fragment com pertanyent a una altra unitat perquè és una mena de dislocació. Difícilment es podria pronunciar “sinó els records” amb una entonació ascendent. El sintagma “d’aquests moments” és un element conegut. Es tracta “d’aquests moments del passat”. Doncs: difícilment podria anar a la dreta del tot, sense dislocació. La prova és que a (2) la representació d’aquest sintagma per part del clític “en” és perfectament correcta:
(2) Veig els moments del passat i en veig també els records.
Si ens fixem en el sintagma “no solament els moments del passat”, veurem que la darrera síl.laba accepta tant l’entonació ascendent com la descendent. En aquest cas l’aportació que hi fa la diferència entonativa, és molt difícil de capturar. En altres casos, en canvi, la diferència és obvia. L’exemple (3) pot aparèixer en una situació amical o en una situació d’hostilitat, depenent únicament de l’entonació.
(3) Eh tu, cabronàs!
I (4) pot voler dir assentiment o dubte irònic.
(4) Sí, sí!
Efectivament, segons l’entonació, (4) pot representar l’assentiment al que ha dit abans l’interlocutor, o dubte irònic, i, en aquest cas es podria parafrasejar dient alguna cosa com la següent: “Ja pots anar dient. No em crec res del que dius.”
Exemples com els precedents es podrien multiplicar fins a l’infinit; però en tot cas, el que importa assenyalar ara és la dificultat que tenim al davant al moment d’estudiar l’entonació i les variacions que l’acompanyen.
II
La gent que es dedica a estudiar la llengua té interessos diferents que en condicionen l’estudi. Per mi, per exemple, estudiar prosòdia només em té sentit en la mesura que em permet d’entendre millor els procediments de l’ofici dels poetes de les llengües que conec més bé. M’interessa molt més el món de la imaginació literària que no pas el de la ciència. Això no vol dir que no vegi l’absoluta necessitat d’una teoria sòlida, perquè, sense aquesta teoria, tampoc no puc obtenir el que m’interessa, simplement vol dir que fer teoria cau fora dels interessos immediats de qui se senti més filòleg que no pas lingüista. No es pot, esperar, doncs, de mi, una conferència teòrica. En conceqüència, tot i que em baso en hipòtesis procedents de la gramàtica generativa, evitaré tant com pugui els formalismes d’aquestes teories. Dic això, simplement per posar les cartes sobre la taula, no perquè pretengui, a la meva edat, donar gat per llebre.
Per tant, enfocaré el tema, centrant-me únicament en fenòmens observats en la meva llengua; fenòmens imprescindiblement previs abans de llançar-nos a traslladar hipòtesis al català per veure si funcionen. Voldria contribuir, doncs, bàsicament a l’observació de dades i a la creació d’un corpus de dades més que no pas a formular cap hipòtesi.
L’entonació no es pot estudiar abans de saber a quin domini s’ha d’aplicar. De fet, fa molt poc que sabem que és un fenomen que afecta els nus més alts de la jerarquia prosòdica. Bàsicament el sintagma entonatiu i el sintagma fonològic (que és la unitat d’emissió). Ara bé: el sintagma fonològic té un joc de reestructuracions enorme, i el meu convenciment és que tampoc no es pot estudiar bé l’entonació sense tenir controlades les reestructuracions dels sintagmes fonològics, que encara no sabem ben bé com funcionen en català. El fet és que dos sintagmes fonològics sense restructurar comporten una entonació diferent de la que trobem als mateixos sintagmes fonològics restrucurats. Els únics contextos que jo he estat capaç de trobar per examinar el comportament dels sintagmes fonològics són els contactes de xoc accentual. Com ja és sabut, el xoc accentual dins d’un mateix sintagma fonològic, es resol amb l’absorció de l’accent de l’esquerra per part del de la dreta. Aquesta absoció accentual no es du a terme quan entre els dos accents hi ha una frontera de sintagma. Així a (5a) el xoc entre la segona síl.laba de “vestit” i la de l’adjectiu “groc” queda resolt, però no a (5b) entre la segona síl.laba de “vestit” i la de l’especificador “molt”, cosa que vol dir que, a diferència de (5a), els dos sintagmes fonològics no es poden reestructurar.
(5) (a) [vestit] [groc] ===> [vestit groc]
(b) [vestit] [molt escotat]
Les regles de reestructuració dels sintagmes fonològics són les que veiem a (6):
(6) (a) Si un sintagma fonològic està composat d’un mot prosòdicament monosil.làbic i és el primer complement del nucli del sintagma fonològic anterior, la reestructuració és obligatòria:
(b) Si el segon sintagma fonològic és el primer complement de l’anterior i està ramificat amb un altre sintagma fonològic que també és el seu primer complement, el segon es pot reestructurar (aberrantment i optativament) només quan genera més eurítmia.
(c) Un sintagma fonològic dins la projecció de SV es pot reestructurar amb el seu primer complement encara que aquest estigui ramificat amb un especificador o una preposició tònica, sempre que es generi més eurímia:
A (7) veiem aplicada la primera regla:
(7) (a) Beuen [vi blanc]
(b) Mengen [pa sec]
(c) Un barret [de nen] [negre]
Els sintagmes [vi blanc] i [pa sec] s’han de poder restructurar per força, ja que el xoc hi queda resolt. El cas de [de nen] i [negre] no presenta reestructuració sempre que interpretem que és el barret que és negre, i no pas el nen. En el cas que interpretem que el nen és negre, aleshores sí que tindríem la reestructuració dels dos sintagmes.
Els exemples (a) de (8-10) mostren la reestructuració explicada a la regla (6b). Però com que la reestructuració no és obligatòria, els veiem sense reestructurar als exemples (b) de (8-10):
(8) (a) [Beuran aigua] [de la font]
(b) [Beuran] [aigua de la font]
(9) (a) [Vendran llibres] [d’aventures]
(b) [Vendran] [llibres d’aventures]
(10) (a) [Un sac d’herbes] [aromàtiques]
(b) [Un sac] [d’herbes aromàtiques]
Efectivament, un cop reestructurats, els xocs entre “beuran” i “aigua” a (8a), entre “vendran” i “llibres” a (9a) i entre “sac” i “d’herbes” a (10a) queden resolts, tot i que la reestructuració, des del punt de vista sintàctic, és aberrant, ja que el nucli se separa del seu complement per ajuntar-se amb el sintagma de l’esquerra.
Per tal que això sigui possible, s’ha de generar més eurítmia.[1] Els exemples següents mostren que la reestructuració no generaria més eurítmia, i, per tant, la reestructuració és impossible. En aquests casos, el nucli es reestructura amb el seu primer complement, tal com veiem a (11-13):
(11) (a) *[beuen aigua] [freda]
(b) [beuen [aigua freda]
(12) (a) *[venen llibres] [cars]
(b) [venen] [llibres cars]
(13) (a) *[una saca d’herbes] [seques]
(b) [una saca] [d’herbes seques]
I finalment, els exemples (14-17) ens mostren el funcionament de la regla (6c). La reestructuració només es pot dur a terme en el casos on es genera més eurítmia, exemples (14) i (16). Als altres, exemples (15) i (17), la reestructuració és impossible.
(14) (a) El gerro [va sobre la taula]
(b) El gerro [va][sobre la taula]
(15) (a) *La Maria [riu sota la taula]
(b) La Maria [riu] [sota la taula]
(16) (a) El conill [va entrar dintre el forat]
(b) El conill[va entrar][dintre el forat]
(17) (a) *El conill [va entrar dintre el cau]
(b) El conill [va entrar][dintre el cau]
Les reestructuracions que hem vist ens permeten de mostrar que l’entonació entra dins el seu domini, i està lligada amb els accents d’almenys tres batecs (accent primari de mot). Examinem (18a-b). El símbol A indica “entonació ascendent” i el D, “entonació descendent”:
(18) (a) El conill (A) [va entrar din- (A) -tre el forat (D)]
(b) El conill [A] [va entrar (A)] [dintre el forat (D)]
A (18a) hi ha absorció d’accent per part de la preposició. El sintagma té (A-D). (A 18b), tenim un sintagma (A) i un (D). Suposem que el doble moviment de (18a) és degut a la llargada del sintagma, i el canvi de moviment coincideix amb la frontera del període rítmic.[2] Entonació i període rítmic, doncs, tant a (18a) com a (18b), estan íntimament lligats, tret de casos com les focalitzacions, que presenten un panorama lleugerament diferent.
Sabem també que els elements que no formen part de la projecció de la frase no tenen un sintagma fonològic amb entonació ascendent a la seva esquerra. Com a exemple, examinem (19)
(19) Molta gent menja als restaurants, a Barcelona.
Al sintagma “als restaurants”, adjunt del predicat, l’entonació és descendent perquè s’acaba la frase. El sintagma “a Barcelona” és un adjunt de frase i, per tant, hi cau fora. Sense reestructurar els sintagmes fonològics [menja] i [als restaurants], el primer té emtonació ascedent, mentre que reestructurats, actuen com una unitat entonativa, també descendent, naturalment. L’entonació ascendent correspon únicament al subjecte de la frase.
Però, per complicar les coses una mica més, resulta que el sintagma final de la frase, que té entonació descendent (“als restaurants” en el nostre exemple anterior), de vegades no es comporta així. Considerem l’exemple (20):
(20) En Joan va veure la Maria des del balcó.
Si aquesta frase és la resposta adequada a (21), el sintagma “la Maria” presenta entonació ascendent, i “des del balcó” la té descendent.
(21) ¿Des d’on va veure la Maria, en Joan?
L’entonació de (20), doncs, no pot dependre del fet que “des del balcó” sigui un adjunt de frase, sinó de quina és la informació nova. En canvi, si (20) és la resposta adequada a (22), el sintagma “la Maria” presenta entonació descendent, i “des del balcó”, també.
(22) ¿Qui va veure en Joan des del balcó?
La resposta a (21) ve donada per (23a) i la resposta a (22) ve donada per (23b):
(23) (a) [En Joan (A)] [va veure (A)] [la Maria (A)] [des del balcó (D)]
(b) [En Joan (A)] [va veure (A)] [la Maria (D)] [des del balcó (D)]
És evident que [des del balcó] és un adjunt de frase: (i) té mobilitat, (ii) dislocat a l’esquerra o a la dreta, no deixa cap clític com a traça, i (iii) fa referència al subjecte (en el nostre cas, ens indica que en Joan era al balcó). Tot això ens indica que els elements que estan situats fora de la projecció de la frase, poden ser tractats prosòdicament com si estiguessin situats a dintre, quan aporten informació nova. Amb altres mots: l’entonació considera els elements portadors d’informació nova com si formessin part de la frase.
Resumint, podríem dir que, en català, podem observar el següent:
(24) (a) L’entonació de les frases afirmatives no marcades va lligada al domini del sintagma fonològic.
(b) L’entonació del penúltim sintagma és ascendent i la de l’últim descendent.
(c) els elements externs de la frase, si proporcionen informació nova són considerats com a interns.
Hi ha encara un altre element que caldria resoldre abans d’estudiar l’entonació. Considerem la frase de (25):
(25) Vaig escriure tres cartes a la Maria.
Si agafem l’objecte indirecte i el disloquem a l’esquerra (tematització), obtenim (26a), i si el focalitzem (rematització), obtenim (26b)
(26) (a) A la Maria, li vaig escrire tres cartes.
(b) A LA MARIA, vaig escriure tres cartes.
L’element dislocat, que deixa la traça del clític “li” a (25a) té l’altura tonal més alta a l’última síl.laba del darrer mot (Ma-ri-a), que és àtona, mentre que l’element focalitzat, que no deixa traça, la té a l’última síl.laba tònica del mateix mot (Ma-ri-a), i aquesta va seguida d’una entonació descendent que afecta la darrera síl.laba àtona:
(27) (a) [A la Mari-a (A)]
(b) [A la Mari- (A) -a (D)]
El que podem veure aquí és el fet que el moviment (A) es realiza per la síl.laba àtona situada darrere l’accent, quan tenim una dislocació, i per la síl.laba tònica, quan tenim una focalizació. L’entonació de la resta de la frase també canvia segons si els dos sintagmes estan reestructurats o no:
(28) (a) [li vaig escriu-(A) -re] [tres car-(D) -tes]
(b) [li vaig escriure tres car-(D) -tes]
L’elevació tonal de la síl.laba tònica d’ “escriure” a (28b) ve donada únicament per l’accent, mentre que a (28a) ve donada pel fet de pertànyer al penúltim sintagma
Però no és el fet de tenir una focalització el que produeix aquest fenòmen tonal tan interessant. Cridar una persona com en una pregunta requereix el moviment (A) de la postònica. Cridar simplement una persona (o un animal domèstic, perquè el crit no espera resposta) el requereix a la tònica. I un crit imperatiu també però amb una diferència tonal menor.
(29) (a) ¿Ro-(D)-sa?(A) [Subtext: “¿Rosa? ¿Ets tu?”]
(b) Ro-(A)-sa? (D) [Subtext: “Rosa, ¿on ets?”]
(c) Ro-(A)-sa! (D) [Subtext: “Rosa, vine aquí!”]
Els problemes que acabem d’observar són només una petita mostra de les dificultats que comporta l’estudi de l’entonació. No tenim encara cap resultat sòlid per oferir. L’exposició d’aquestes bases potser contribuiran a donar una idea dels camins que caldria seguir per estudiar i controlar millor aquest fenomen.
En realitat no he esmentat sinó una petita part dels problemes. Suposant que el que he afirmat del darrer exemple sigui veritat, tenim tres entonacions per tres frases distintes que es poden fer amb un sol mot. Cada una d’aquestes tres frases té moltes variacions d’entonació (no solament de volum i d’allargaments sil·làbics allà on el volum i els allargaments poden fer canviar el sentit d’una frase) susceptibles d’alterar-ne també el sentit. Només cal que imaginem que la frase (29a) dita per persones diferents que busquen coses diferents de la Rosa en qüestió. Imitant Stanislavsky, podríem dir als alumnes d’una escola de teatre que imaginessin vint amants diferents i que ens els caracteritzessin amb vint elocucions distintes, elocucions que comportarien distintes entonacions. L’exercici, en tot cas, seria molt més fàcil que fer el mateix amb la frase “Aquesta tarda”.
BIBLIOGRAFIA
Jakobson, Roman, 1960, “Linguistics and poetics”, a Sebeok, Thoma A., 1960.
Oliva, Salvador, 1992 La mètrica i el ritme de la prosa, Quaderns Crema, Barcelona.
Pla, Josep, 1973, Humor, candor…, volum 24 de l’Obra completa, Destino. Barcelona.
Prieto, Pilar, “Aproximació als contorns entonatius del català central”, Caplletra, Revista internacional de Filologia, València 19.
Prieto, Pilar, “L’entonació”, Capítol 11 de Gramàtica del català contemporani, Empuries (en preparació).
Sebeok, Thomas A., 1960, Style in language, The MIT Press, Cambridge, Massachusetts.
[1] L’eurítmia es mesura per l’absència de xocs accentuals, el fet que un període rítmic més llarg estigui situat a la dreta d’un altre de més curt, i també pel fet que els períodes rítmics siguin idèntics. Vegeu nota 4.
[2] Per període rítmic, entenc la distància, mesurada amb síl.labes d’un sol batec, entre dues síl.labes amb accent primari de sintagma. Al segon sintagma fonològic de (18a), s’hi troben dos períodes rímics anapèstics, ja que l’accent de “din-” absorbeix l’accent de la síl.laba “-trar” del verb.