LA BALADA DE L’ELSA ARTADI

Share on facebook
Share on twitter
Share on linkedin
El Puigfugit té un estol
de fans i d’admiradores;
d’elles en rep el consol,
l’agombol i les penyores.
De totes, la més fidel
és l’Elsa, tot sucre i mel.

Llueix títols acadèmics,
quasi tots de l’estranger;
no sé si anèmics o endèmics;
cap d’important; res: paper,
condecoracions donades 
a pallusses cultivades.

L’Elsa, en el fons, no és ningú,
tret de quan, escotorida,
va directa a Waterloo,
a alegrar la seva vida
i a abraçar aquell infeliç,
mancat de karma i d’encís.

Jo em vaig quedar estupefacte
quan la vaig veure un matí,
tota cofoia, en un acte  
(oficial, però mesquí),
on amb un accent de xava,
l’Hora dels adéus cantava.

Deia «Ans sastranyem las mans»,
amb la cara akumbaiada. 
Ella i uns altres cantants,
després d’aquesta tonada,
amb el rostre seriós
van entonar Els segadors.

Alça, Elsa, quina glòria
que amb un prestigi dubtós
ja puguis passar a la història
tota tenyida de ros.
Però els mots que et donen vida,  
com el teu cap, són mentida.

Fes entendre al Puigfugit,
que, per més que faci brega,
tant dins com fora del llit,
li espera un futur molt negre.
I que el millor que pot fer
és deixar de fer merder. 

Ho entens, Elsa mentidera?
Entens, Artadi, el que vull?
Vull dir-te que ets massa artera 
i també que et falta un bull,
i quan l’aigua que t’espera
bulli, dins de la banyera,
et posarem en remull.