Maria Callas (Nova York 1921 – París 1977) va ser una de les millors sopranos de la història, la més famosa i potser també la que va provocar més controvèrsies durant la seva carrera, que va ser més aviat curta. Als divuit anys ja va debutar a Atenes; però no va atènyer La Scala fins el 1950. Es va retirar dels escenaris el 1965 i, vuit anys després, acompanyada de Di Stefano, va fer una última (i desafortunada) gira de concerts, la temporada de 1973-74, quan ja no era més que l’ombra del que havia arribat a ser.
La seva art interpretativa va consistir essencialment en un talent musical extraordinari, un ritme de treball sobrehumà, i la fortuna d’haver-se trobat al moment idoni les persones idònies, entre els quals cal esmentar bàsicament, Elvira de Hidalgo, Tulio Serafin i Luchino Visconti, sense oblidar el seu marit, que la va ajudar molt al començament de la seva carrera a Itàlia, però que després, com sol passar amb quasi tots els marits, li va fer més nosa que servei. A les entrevistes donades a la premsa i a la televisió, la Callas sempre va tenir paraules d’agraïment per als seus mestres.
Elvira de Hidalgo li va ensenyar la tècnica del bel canto, cosa que li va permetre d’eixamplar el seu registre de soprano dramàtica per convertir-se en una soprano de coloratura i així poder abordar un ample registre de personatges operístics.
Serafin, impressionat per la seva “gran veuassa” (grande vociaccia) i pel seu timbre tan característic (la veu de la Callas es fa reconèixer immediatament), li va ensenyar, tal com ella va reconèixer en una entrevista a la televisió francesa, el sentit de l’art: “Em va guiar a descobrir-lo per mi mateixa […] Em va obrir els ulls mostrant-me que, a la música, sempre hi ha una raó i un sentit per a tot; fins i tot els adorns formen part de l’expressió que el compositor va voler donar a l’estat anímic del personatge.”
I finalment Visconti li va acabar de treure enfora un gran talent d’actriu, que rarament va junt amb el talent vocal. De fet, Visconti no va fer res més que polir el diamant, perquè els enregistraments anteriors a la col·laboració de Callas amb ell ja revelen una capacitat extraordinària, que és la d’interpretar amb la veu, de transformar-se en l’heroïna que estava representant, a partir de la música del compositor. Fer creïble el personatge és una qualitat que ja s’observa als primers enregistraments que tenim, fins i tot al primer de tots, conservat casualment, en un programa de ràdio de cantants amateurs, a Nova York. Encara no havia complert els catorze anys i es presentava amb el nom artístic de Nina Foresti.
Hi ha molts amants de l’òpera als quals les qualitats de Maria Callas no els importen gaire. Prefereixen una veu més convencional, envellutada o cristal·lina, però convencional. Hi ha dues maneres d’entendre l’art. Una és rebre’l com una droga per fugir de la realitat. L’altra és rebre’l com una manera de donar forma a la pròpia experiència i, a la vegada, d’il·luminar-la. Maria Callas va agafar aquest segon camí. Altres cantants prefereixen una perfecció deslligada de l’experiència, perquè amb una bona veu i una bona tècnica (la que possibilita els aguts amb un pianissimo sorprenent, per exemple) persegueixen fugir del món per atènyer una mena de paradís terrenal vocal. La Callas preferia, quan convenia a la situació del personatge, subordinar la bellesa de la veu per tal de fer creïble la realitat imaginada i fer-nos-la veure com una cosa pròpia. Amb altres mots: si l’heroïna estava agonitzant, aconseguia fer-nos-ho creure. I això, en òpera no és gens fàcil: algunes sopranos que l’han volguda imitar en això no han aconseguit gaire res més que mostrar que “feien comèdia”.
És cert que, en general, l’òpera posterior a Fidelio fins a poc després de les de Puccini, ens presenten uns melodrames amb unes històries convencionals, increïbles, i del tot beneites, amb textos plens de llocs comuns, figures retòriques buides, rebles anguniosos i tot un munt de defectes insalvables. La Callas es va especialitzar sobretot en les òperes d’aquest període; era perfectament conscient de la impossibilitat de fer reals aquestes històries; però va creure en la capacitat de la música per transformar-les en obres d’art, va apostar pel camí de la credibilitat i va revolucionar la interpretació operística en aquest sentit. El públic que només volia perfecció vocal es trobava davant d’un fenomen que anava justament en la direcció contrària. No hi ha dubte que, a la mateixa base de la famosa rivalitat entre els partidaris de la Tebaldi i els de la Callas, hi ha aquestes dues concepcions de l’art, per més que la rivalitat nasqués per raons més prosaiques. I encara caldria dir que l’excel·lent Renata Tebaldi representava menys el camí de l’evasió que no pas altres sopranos posteriors, com ara la Caballé, que és la que va encarnar a la perfecció la concepció oposada a la de Maria Callas. Sense la Callas, el món de la interpretació i de la concepció de l’òpera romàntica hauria estat completament diferent.
Tots els amants de l’òpera ens podem considerar afortunats pel fet que, ara que ella ja no hi és, tinguem enregistraments i documents visuals de les seves interpretacions. Voldria acabar recomanant al lector el famós concert d’Hamburg de l’any 1959, editat en vídeo. És una experiència estètica de primer ordre. Mirant aquest vídeo, sobren totes les paraules.
Share on facebook
Share on twitter
Share on linkedin