De Christina Rosetti
Recorda’m quan ja sigui lluny per no tornar,
molt lluny al regne del silenci empresonada,
quan ja no puguis agafar-me de la mà
i em giri per marxar, sense un menys de tornada.
Recorda’m quan un dia, que segur que vindrà,
ja no em puguis parlar del futur que inferies.
Recorda-te’n només perquè ja tens molt clar
que per consells i resos no ens quedaran més dies.
Però si m’oblidessis, ni que fos un moment,
per després recordar-me i suportar un desviure
—perquè l’obscuritat i el desintegrament
deixen traces d’algun pensament desplaent—,
serà millor un oblit i també un mer somriure
que no pas un record que et porti sofriment.