PRESENTACIÓ DIDÀCTICA Coneixeu un senyor, Dídac de nom, de vocació i professió mestretites? Jo us el presentaré; no és com tothom; és curtet i, si el veus, et desdelites, però si els sents parlar, més et sorprèn l'ànima que l'anima i que l'habita, perquè és minsa; molt més que la d'un nen; i, dia a dia, se li debilita. L'ego, en canvi, el té immens i ceballut, potent, agosarat i amb gallardia; creu que tothom li ha de pagar tribut i li hem de retre tots idolatria. Els seus estudiants, els de talent, badallen avorrits quan els fa classe; i si algú se l'escolta, no l'entén; no és estrany, car parlant té poca traça. Escrivint —ai Déu meu!— és molt pitjor: té una vena illetrada i lletricida: mata la llengua viva sense do i no dóna a la morta gens de vida. Però el que més el deixa ressentit és comprovar que té un vol de gallina; i, quan algú li ho diu, és divertit veure com el seu ego se li alzina. Entre els que ronden per les facultats hi ha una fauna que té una bona marca: aquella dels pallussos cultivats; ell n'és el rei, el cèsar i el monarca. FOTO DIDÀCTICA (Sonet amb estrambot) Si mai llegiu el «Núvol», revista digital, i hi busqueu un article d'un tal Dídac Pujol, hi veureu una foto que el representa tal com és sense retocs, comparable a un bunyol. La intel·ligència no li brilla gens ni a un sol dels píxels de la foto. I el que és més colossal és veure-li l'esguard tan ple de desconsol i la mirada absent de parença espectral. Com si, de tarambana, en tingués una arrel, se li endevina un tarannà d’home servil; potser si hagués cobert la càmera d'un vel se li hauria vist menys la seva part hostil. I com que és normatiu (i no gens a repèl), diuen que, en lloc d'imbècil, és un pobre imbecil. I ara ve l'estrambot: quan sentiu un bramul segur que és d'en Pujol perquè els fa com un mul. AL DIDÀCTIC POC METRIFICAT Didàctic Dídac, tu que tens la brama de no saber destriar gens cap metre, i àdhuc tothom t'atribueix la fama de confondre la mètrica amb la uretra, segueix el meu consell: no en facis drama; són molts com tu, que volen escometre sense saber llegir ni un pentagrama ni afinar quan desitgen arremetre. No cantis, doncs, didàctic Dídac, posa l'orella atenta als sonets musicals que et canten tot dient que ets poca cosa, i que tot el que escrius és sempre fals, que no veus la bellesa de la rosa, i que tens uns defectes abissals! AL DIDÀCTIC TORTURADOR D'ALEXANDRINS Tu que tortures els dodecasíl·labs blancs perquè els confons amb els alexandrins bimembres, digues, didàctic Dídac, ¿hi trobes entrebancs com si no distingissis els mascles de les fembres? No torturis més versos, no siguis, Dídac, sàdic! Recita bé i segueix el ritme i el compàs; el teu és un mal mètric; no sé si és esporàdic o crònic; i ningú no sap si et guariràs. Si a la sisena síl·laba dels dos versos primers, accentues els «els», voldrà dir que els tortures, i que, llegint, no veus si hi ha o no hi ha cesures. D'aquests que llegiràs, que són els dos darrers, si, llosc, et fas un embolic amb les mesures, és perquè —ja t'ho he dit!— tens les orelles dures. AL DEFENSOR DE LA FRAGOROSA I MALHUMORADA Per què et va molestar que fes esment de la malhumorada i fragorosa? Si la veig, Dídac, aspra i corcuitosa, ¿no ho puc dir, sent un fet tan evident? Si ho vas fer per llepar-la, t'asseguro que el desgast de saliva va ser en va. Si et va vagar de fer-ho per grimpar, ja et dic que d'ella no en rebràs ni un duro. I si de cas em vols fer cas, et dic, que no ets ningú per prohibir-me cites; com més m'ho prohibeixes, més m'incites a citar qui no em plau i de qui em ric. I quan tregui l'espasa de la beina, cuida't només de tu, que ja tens feina. PUJA MÉS ALT AL TEU PETIT PUJOL Permet-me Dídac traslladar l’accent del teu nom, perquè així en trauré més suc, i, com si fos un nen, dir-te content: didac, didec, didic, didoc, diduc, mots que són l’eco idèntic i feixuc dels teus articles prims de pensament, i com que estan mancats de suc i bruc, emmirallen també la teva ment. Puja més alt al teu petit pujol, fes-te amunt fins a ser muntanya màgica; però si no t’esforces a alçar el vol, seràs –ai las!- una muntanya tràgica. I el món repetirà: «Que n’ets de ruc, didac, didec, didic, didoc, diduc!» MESTRETITANT Permet-me, Dídac, un neologisme que t'escau —Déu ho sap!— perfectament: el de mestretitar, tan adient al teus deliris de mestretitisme. Les mestretiteries que perboques deixen mestretitats els llocs on vas, i la mestretitança a què t'aboques et mestretita boca i ulls i nas. Didàctic Dídac, mestretitador, mestratita’t avui amb la cançó que els mestretites van escatainant i metratitament et parlen clar: Com a mestre —ja ho saps—no ets cap tità, i, en canvi, vas pel món mestretitant!».
Share on facebook
Share on twitter
Share on linkedin