EL CAS MISTERIÓS DEL DR. JEKYLL I MR. HYDE

Share on facebook
Share on twitter
Share on linkedin

PRELIMINARS

Tota obra literària ens convida, per plaer i com a joc, a fer un esforç imaginatiu per viure, durant el temps que dura la lectura, en un món virtual, i per conviure amb tots els personatges que hi habiten (ni que només n’hi hagi un, com és el cas de la veu que parla en la poesia lírica). Però si la literatura només consistís en això, no tindria pas més valor que el que donem a qualsevol joc. El valor afegit de la literatura és el mateix que trobem a qualsevol de les altres arts, en la pintura, per exemple, o fins i tot en la música. Aquest valor afegit sol ser sempre un valor moral. I només el podem obtenir com a resultat del tracte íntim que ens proporciona una bona lectura, durant el curs de la qual hi hem de comprometre totes les facultats espirituals, raó i sensibilitat, bàsicament. No dic res de nou. Horaci ja va explicitar molt bé (amb un sol vers!) quins són aquests dos components: l’estètic i l’ètic: lectorem delectando pariterque monendo, que podríem parafrasejar dient que la literatura delecta el lector i a la vegada l’instrueix.
         El tipus d’instrucció moral que rebem de la literatura sempre ens ve donat per la forma (no pot ser d’altra manera, si l’autor és bo). A través de la forma, cada lector extreu del poema els valors morals (bàsicament el concepte del bé i del mal) implícits en aquell món virtual en el qual s’ha submergit.
         La condició, doncs, d’una bona lectura és que estigui al pol oposat d’una lectura “acadèmica”; és a dir: hem de llegir prescindint de qualsevol aspecte que, a posteriori (i només a posteriori) vulguem estudiar d’una determinada obra. Al moment de llegir El cas misteriós del Dr. Jekyll i Mr. Hyde, doncs, no hem de tenir en compte res sobre el tema d’ “el doble” en la literatura. Serà després d’una bona lectura implicada i no abans que podrem analitzar el tema del doble comparant-lo amb altres obres literàries on aquest element hi tingui un paper més o menys important.
         En conseqüència, per tenir les coses clares, val la pena de distingir entre el tipus de veritat que ens ofereix una obra literària i el tipus de veritat que ens ofereix l’estudi d’algun aspecte d’aquesta obra. Northrop Frye[1] diu que hi ha una quantitat immensa de veritats que només podem obtenir a través de la literatura (i caldria afegir-hi de l’art en general). Ni la ciència, ni la religió, ni la filosofia ens les poden proporcionar. La naturalesa d’aquestes veritats és essencialment ètica. En canvi, quan estudiem aspectes concrets d’una obra literària, com és, per exemple, aquest tema del doble, obtenim una altra mena de veritats, més acostades a les de la ciència, que a la vegada, si ho fem bé, poden ajudar a il·luminar les primeres.
         Llegim, doncs, El cas misteriós del Dr. Jekyll i Mr. Hyde sense pensar en res més que no sigui l’establiment en la nostra imaginació del món virtual que l’obra ens proposa de construir per tal, com he dit abans, de viure-hi i conviure amb els seus personatges.

1. Introducció sobre la biografia de l’autor

Robert Louis Stevenson va néixer a Edimburg d’una família d’enginyers de la banda paterna, al bell mig del segle XIX, l’any 1850, mentre que la banda materna procedia de l’aristocràcia escocesa. Stevenson va morir molt jove, als quaranta quatre anys. I tot i així ens va deixar unes veritables joies literàries que sovint han estat poc valorades. A la Historia de la literatura Universal, de Martí de Riquer i J.M. Valverde, per exemple, amb prou feines se li dedica mitja pàgina. I de la novel·la que estem considerant només hi ha aquesta frase, que més que un elogi sembla un retret: “Dr. Jekyll y Mr. Hyde hace pensar en un Poe sin especial intención trascendente y abismal.”[2] I tanmateix, quina diferència entre Poe i Stevenson! No tenir cap “intenció transcendent i abismal” va ser justament el que el va convertir en un artista molt millor que Poe. Però aquest tipus de valoració negativa es va donar també entre els intel·lectuals anglesos (no pas entre els lectors de bona fe, perquè ja en el seu temps i encara ara ha estat sempre immensament popular). Virginia Woolf i Leonard Woolf, per exemple, el menyspreaven com a autor de llibres d’aventuretes o de contes de terror. No figurava entre els autors que es llegien a l’escola o a la universitat. A l’any 1973, a la famosa Oxford anthology of English literature, ni tan sols se l’esmentava. És actualment, en el segle XXI, que la crítica acadèmica ha començat tot just a adonar-se que es tracta d’un autor de primera fila. Ara bé, les seves obres sempre han estat molt llegides i han estat més traduïdes que les de Charles Dickens, Oscar Wilde i Edgar Allan Poe. Els distrets, doncs, com sol passar de tant en tant, eren els acadèmics i no pas els lectors. A partir de molt a finals del segle XX, tanmateix, la bibliografia acadèmica comença a ser qualitativament important.

         Stevenson va heretar de la seva mare uns pulmons molt febles, afectats, sembla ser d’una tuberculosi que aleshores era incurable i, a la vegada, causa de moltes morts. Havia de passar els hiverns tancat a casa seva. Durant l’estiu podia sortir i jugar a fora; però, quan es trobava bé tenia molta energia i vitalitat.
         A l’edat de dotze anys, la seva salut va millorar i els seus pares el van portar a una acadèmia perquè el preparessin per entrar a la Universitat d’Edimburg. És un període de lectures intenses, especialment Shakespeare, Scott, Bunyan, Les mil i una nits, etc. Un cop a la universitat va descobrir que no li interessava gens l’enginyeria i que l’atreia la literatura. Tot i així, el seu pare el va obligar a acabar una carrera, que va ser la de Dret.
         Una salut més aviat delicada el va portar a viatjar per trobar el clima que li fos més beneficiós. A França, on va viure uns anys, va freqüentar els grups literaris que hi havia a Paris. Va adquirir una tenacitat considerable per tal d’aconseguir un estil literari eficient i una ampla cultura que el va convertir en un gran estudiós de les lletres. Pels volts del 1879, la seva passió pels viatges i la seva malaltia pulmonar el van dur a les portes de la mort, però es va tornar a recuperar i pel maig del 1880 es va casar amb Fanny Vandegrift Osbourne. Al cap de poc, amb ella i el seu fill, van viatjar fins a Napa Valley, al nord de San Francisco. Sempre buscant llocs adients per a la seva salut, va anar a parar fins a Davos-Platz (Suïssa) i Hyères (sud de França).
         Immediatament després de la mort del seu pare, va tenir la llibertat i els diners necessaris per seguir el consell del seu metge, que li recomanava un lloc per viure amb un clima adequat a la seva malaltia. Va salpar amb un iot des de San Francisco fins a les illes de Hawai. La il·lusió per l’aventura, l’aire lliure i el mar van ser les causes d’una altra recuperació.
         Al 1890, va comprar un terreny de 1.6 quilòmetres quadrats a Upolu, una de les illes de Samoa on fins i tot va tenir temps, a més a més d’escriure, d’ajudar els natius participant en la política local. Al cap de quatre anys, el 3 de desembre, es va trobar malament i al cap de poques hores va morir, probablement d’una hemorràgia cerebral. Els natius van transportar a peu el seu cos fins a un espadat davant del mar, on va ser enterrat. Van posar-hi una làpida amb un poema seu, “Requiem” que ell va escriure perquè fos el seu epitafi:

Under the wide and starry sky,
Dig the grave and let me lie.
Glad did I live and gladly die,
And I laid me down with a will.
This be the verse you grave for me:
Here he lies where he longed to be;
Home is the sailor, home from sea,
And the hunter home from the hill.


Sota el cel ample i estrellat,
caveu la meva tomba i deixeu-m’hi estirar.
                  Feliç vaig viure i feliç moriré,
m’estiraré a la tomba amb un desig. 
Que sigui aquest el vers que gravareu per mi:
“Reposa al lloc on anhelava viure:
el mariner és a casa, ja ha tornat de la mar,
i el caçador ja ha tornat del turó.

2. Presentació general de l’obra.

Tot i que ara, al segle XXI, Stevenson és objecte de molts estudis, un dels pioners i autor  d’un dels millors assaigs existents és Vladimir Nabokov. [3] En aquest apartat, diré algunes coses que trobareu ampliades en el seu llibre. Nabokov diu que El cas misteriós del Dr. Jekyll i Mr. Hyde va ser escrit al llit, a Bournemouth, l’any 1885, entre hemorràgies pulmonars. Es va publicar el gener del 1886. És un conte que se situa més a prop de la poesia que de la prosa i que, per tant, pertany al mateix ordre artístic que Madame Bovary o Les ànimes mortes. Què vol dir això? Bàsicament vol dir que les paraules figuren en el conte no tan sols pel sentit, sinó també pel so. I això implica dir que hem de desconfiar de les traduccions, perquè el text d’aquest conte és fràgil com el cristall més fi i una traducció potinera, com algunes de les que existeixen, simplement destrueix l’obra sense més ni més. En una mala traducció, no s’hi pot trobar res de bo. Fins i tot l’atractiu de la història hi queda desvirtuat.
Per tal que sapigueu a què em refereixo, posaré com a exemple la primera frase del llibre. No entro en tot un munt d’elements igualment importants, com és, posem per cas, l’estructura narrativa de l’obra, ja de per si sola un element d’una modernitat total. No hi has res en el text que no sigui important, però, per raons d’espai, em limitaré a l’arranjament dels mots en la primera frase, que diu així:

“Mr. Utterson the lawyer was a man of a rugged countenance, that was never lighted by a smile; cold, scanty and embarrassed in discourse; backward in sentiment; lean, long, dusty, dreary and yet somehow lovable.”

No cal saber molt d’angles per adonar-se del valor que té el so del llenguatge usat amb l’inici i el predomini del ritme iàmbic, amb intercalacions recursives de troqueus i anapestos, que ja donen al lector les ganes irreprimibles de llegir-lo en veu alta. Poques vegades he vist remarcar la influència del so sobre el sentit. Durant el curs podrem parlar d’això. Ara, de moment, noteu també la delicadesa en tots els predicats (de fet, la frase és un seguit de predicats sobre Mr. Utterson). I tampoc cal saber molt d’anglès per adonar-se de la brutal dificultat de traduir un estil tan elaborat com aquest. Vegeu si no, diferents exemples de traduccions, al final dels quals, trobareu la meva, per a la qual demano tanta indulgència com per a les altres.

  1. Mr. Utterson, el abogado, era hombre de semblante adusto, jamás iluminado por una sonrisa, frío, parco y reservado de conversación, torpe en la expresión del sentimiento, enjuto, largo, seco y melancólico, y, sin embargo, despertaba afecto.
  1. Mister Utterson, l’advocat, era un home d’actitud adusta, mai no il·luminada per cap somriure; fred, aturat i de poques paraules; poc propici a l’emoció; esquelètic, llarg, polsós, eixut i, no obstant això, simpàtic.
  1. Mr. Utterson, l’advocat, era un home de semblant molt adust, mai no il·luminat per cap somriure; parc, fred i incòmode a l’hora de conversar; tímid en els sentiments; alt, magre, malforjat, monòton, i amb tot, tenia alguna cosa que el feia amable.
  1. Mr. Utterson, el notari, tenia una expressió tan severa que mai no li quedava il·luminada per un somriure; era fred, parc i vergonyós en la conversa; retingut de sentiments; llarg, prim, apagat i monòton; i, malgrat això, d’alguna manera es feia estimar.

Podríem posar més exemples, però aquests ja basten per veure que aquí tenim l’inici de quatre contes diferents. I que cap dels quatre supera l’original. Quan un autor té talent, tots els traductors som traditori. Cap traductor pot superar Stevenson. Però, ara que parlem d’això, hem de recordar que Baudelaire va superar l’estil de Poe quan el va traduir. A Baudelaire, en aquest cas, no se li pot aplicar la dita de traduttore traditore. Com que tenia més talent que Poe, li hauríem d’aplicar aquesta altra dita: traduttore miglioratore.
La prova de foc d’una traducció de Stevenson és que està bé, si funciona llegida en veu alta. Per tant, deixo als estudiants l’opció, que podran fer després de fer aquesta prova de foc.
         Una de les coses interessants de Nabokov és que inicia el seu comentari dient: “Hi ha un deliciós sabor de vi en aquest llibre; de fet, al llarg de tota la història es beu una gran quantitat de vi d’anyada.” I després compara aquest licor amb el que es beu el doctor Jekyll, un licor malèfic que el converteix en un personatge maligne. De detalls com aquest n’hi ha molts i és bàsic que el lector estigui suficientment obert per tal de captar-los tots o els més significatius. En el cas del vi i del beuratge, es tracta d’un contrast interessant, del qual en podem treure conseqüències diverses.
         La base de la història, el pretext, és el desig del doctor Jekyll a experimentar amb el mal:

“Va ser, doncs, la naturalesa exigent de les meves aspiracions, més que no pas el caràcter degradant de les meves culpes, que em va fer tal com era, i que, amb una trinxera més forta que la de la majoria dels homes, va dividir en mi aquelles parcel·les del bé i del mal que separen i constitueixen la naturalesa dual de l’home.”

         Jekyll volia separar de la naturalesa humana els dos elements, el bé i el mal. El seu desig estava ple de bona voluntat:

         “Si cada un […] es pogués allotjar en identitats separades. la humanitat es veuria alliberada de tot allò que és insuportable.”

         Però no voldria ara seguir per aquest camí, que Nabokov explica molt bé i que ens portaria a elucubrar sobre el bé i el mal amb un allunyament del conte que és justament el que no ens interessa.

         Voldria posar l’atenció en l’estructura narrativa de l’obra, que no explicaré aquí, perquè ja apareix en el meu pròleg a El cas misteriós del Dr. Jekyll i Mr. Hyde, publicat a Quaderns Crema. Qui parla en el conte? Els parlants són molts i allò que diuen expressa sempre el seu punt de vista. El narrador global és extradiegètic, està fora de la història, és un narrador no narrat. Però en el mateix primer capítol, hi ha una historia dintre de la història narrada per Enfield, com a narrador intradiegètic i homodiegètic. En el meu pròleg intento demostrar com l’estructura narrativa, tal com la narratologia contemporània ens permet d’analitzar-la, ens ajuda a llegir millor el llibre, a obtenir un món imaginatiu més precís, cosa que, en aquesta història, és força essencial.  Nabokov, per exemple, demanava als seus estudiants que dibuixessin un plànol de la casa del doctor Jekyll, cosa que els que hagin llegit el conte sabran perfectament que té molta importància per reconstruir el món imaginatiu del llibre.
         Com podeu veure, doncs, tots aquests elements tenen importància, perquè si els captem bé, la nostra figuració de la història serà molt més perfecta, molt més vívida, molt més plena de vida.

3. Pautes de lectura

A l’apartat anterior ja he donat alguna pausa d’una primera lectura. Suposem que ja hem llegit el llibre. Ara, a posteriori, podem centrar-nos en el tema del doble. Parlem de bibliografia. Entre les obres de Stevenson, hi ha un conte curt, més curt que aquest que ens ocupa, titulat “Markheim”(1885), un conte que va aparèixer al llibre The merry men and other tales and fables. És interessant saber que d’aquest conte, immers també en la problemàtica del doble, hi ha una òpera de Carlisle Floyd, de la qual n’existeix un enregistrament en un disc compacte (VAI, 1965). Hi ha també una pel·lícula que porta el mateix títol, dirigida per Jordi Marcos (1995). Stevenson va voler fer el que Umberto Eco als anys seixanta va anomenar opera aperta. El misteriós personatge de Markheim pot ser un dimoni, un àngel o bé la pròpia consciència del protagonista. A El cas misteriós del Dr. Jekyll i Mr. Hyde, conte publicat l’any 1886, un any després de Markheim. És interessantíssim llegir tots dos contes, començant per Marheim, perquè és obvi que en El cas misteriós del Dr. Jekyll i Mr. Hyde, li interessava més el tema del mal que el del doble, tot i que tos dos hi són presents. A la Web he trobat una referència a una traducció catalana de Markheim. Es troba a Lladre de cossos i altres contes de terror,  a l’editorial Euxina S.L, 2003, Barcelona. Cosa curiosa, emblemàtica i representativa del nostre país: la traducció es deu haver fet sola, perquè, a la Web, el nom del traductor no s’hi esmenta.
         Nabokov diu que Jekyll és un ésser compost d’una mescla de bé i de mal. Hyde seria com un paràsit de Jekyll. El beuratge que crea té la capacitat de aïllar Hyde de la mescla, que és un precipitat, en el sentit químic, de mal en estat pur, tot i que en aquest precipitat hi ha un Jekyll en estat latent, capaç d’horroritzar-se quan Hyde entra en acció.
         Jekyll, doncs, no es transforma en Hyde, sinó que projecta un concentrat de mal pur que es converteix en Hyde, que és més petit que Jekyll, com si Stevenson volgués deixar clar que en Jekyll, home alt i corpulent, el bé pesa més que el mal.
         Les relacions entre Jekyll i Hyde es troben simbolitzades a la casa de Jekyll, que és meitat Jekyll i meitat Hyde.
         Nabokov continua dient que l’objectiu artístic de Stevenson era el de fer desfilar, davant de gent senzilla i sensible un drama fantàstic en un ambient familiar als lectors de Dickens. I afirma que Stevenson es va plantejar un problema artístic molt difícil.
(a) Per tal que una història tan fantàstica resulti plausible, ens la presenta creïble per a Utterson i Enfield, uns personatges d’una mentalitat clarament pragmàtica.  

         (b) Aquest dos personatges impertorbables han de transmetre al lector una part de l’horror de Hyde, però sense que s’adonin dels detalls, perquè no són artistes ni científics, com ho és el Doctor Lanyon, a través del qual sí coneixem els detalls.

         Ara bé, el relat d’Enfield al primer capítol, tan impactant, per tal que no sembli una intromissió de l’autor, Stevenson, aquest posa de manifest l’artista latent que hi ha en Enfield i en Utterson. I certament Nabokov, ell mateix un escriptor de talent, té raó. Si llegim amb atenció el primer capítol ens adonarem dels equilibris de Stevenson.

         En resum: una obra infravalorada fins fa poc, segurament perquè demana una dedicada atenció al text, a tots els detalls. En tot el llibre no hi ha ni una frase sobrera. Quan l’analitzes t’adones que cada frase té la seva funció. Jo la definiria com una petita obra mestra que, a més a més té la virtut d’estimular la reflexió sobre la naturalesa del bé i del mal, així com de les relacions que s’estableixen entre aquests dos elements i cada ésser humà.
         No em puc estar aquí d’esmentar Macbeth, una obra sovint mal llegida perquè se li atribueix com a tema principal el de l’ambició. Però si el tema principal fos aquest, ¿què dimonis hi fan les bruixes allà al mig? Llegida amb més atenció, descobrim que la primera frase de Macbeth és un eco de la que pronuncien les bruixes a l’inici de l’obra, amb la qual cosa podem interpretar que Macbeth no pot sinó obrar el mal perquè està posseït pel mal, representat per les bruixes. Aquesta possessió, avui, la podem interpretar com una cosa congènita i potser hereditària i tot, amb la qual cosa Shakespeare va molt més enllà que Stevenson. És per això, també, que Macbeth és una gran obra mestra.

4. Edicions

A la Web podeu trobar moltes edicions. Jo us recomano la de la Penguin Books: Dr. Jekyll and Mr. Hyde and other stories, on trobareu una bona introducció a càrrec de Jenni Calder. L’edició castellana que més bons comentaris té és la d’Alianza Editorial, traduïda per Carme Criado. Hi ha també la de l’Ed. Cátedra amb la traducció de Carmen García Trevijano. La catalana que més m’agrada (mal m’està el dir-ho) és la meva, publicada a Quaderns crema amb una introducció, també meva.

5. Bibliografia

La bibliografia de R.L. Stevenson és molta i de molta qualitat. En realitat és massa per reproduir-la aquí. La trobareu a:

http://people.brandeis.edu/~teuber/stevensonbio.html

         Jo destacaria A child’s garden of verse (Jardí de versos per a nens), Treasure Island (L’illa del tresor), The ebb tide (Marea minvant), Strange case of Dr. Jekyll and Mr. Hyde (El cas misteriós del Dr. Jekyll i Mr. Hyde), Kidnapped (Segrestats), The Master of Ballantree (El senyor de Ballantree) i, per acabar, una petita meravella en la qual també apareix el tema del doble: “Markheim”, un conte curt que va aparèixer al llibre The merry men and other tales and fables.
         No podem oblidar tots els escrits que va fer sobre literatura, que no són pocs. Estan reunits en un volum titulat Essays in the art of writing[4] I, per acabar, cal dir que tot el que va escriure Stevenson val la pena de ser llegit. Tan bon punt comences a llegir-lo, és molt difícil no continuar buscant tot el que va escriure.

6. Filmografia

S’ha fet una quantitat enorme de films sobre aquest conte de Stevenson. Els experts diuen que es fa difícil de saber quina és més dolenta perquè tots tenen molts punts per ser-ho. A la Web he trobat aquesta llista:

Dr. Jekyll and Mr. Hyde (1908) — Selig Polyscope Company, one-reel.
The Duality of Man (1910) — Wrench version.
Dr. Jekyll and Mr. Hyde (1910) — Nordisk version with Alwin Neuss.
Dr. Jekyll and Mr. Hyde (1912) — James Cruz and Henry Benham.
Dr. Jekyll and Mr. Hyde (1913) — Universal, with King Baggot.
Dr. Jekyll and Mr. Hyde (1913) — Urban’s Kinemacolor Company.
Dr. Jekyll and Mr. Hyde (1919) — Louis B. Mayer’s with Sheldon Lewis.
The Head of Janus (1920) — F.W. Murnau’s Der Januskoph, lost.
Dr. Jekyll and Mr. Hyde (1920) — John Barrymore, tarantula-like.
Dr. Jekyll and Mr. Hyde (1931) — Fredric March, simian.
Dr. Jekyll and Mr. Hyde (1941) — Spencer Tracy, gangsteresque.
Son of Dr. Jekyll (1951) — Louis Hayward.
Abbott and Costello Meet Dr. Jekyll and Mr. Hyde (1953) — Boris Karloff.
Daughter of Dr. Jekyll (1957) — she frets about having inherited Daddy’s curse.
The Two Faces of Dr. Jekyll (1960) — Hammer, Hyde looks better than Dr.
The Nutty Professor (1962) — Jerry Lewis.
Mad Monster Party (1968) — stop-motion.
The Strange Case of Dr. Jekyll and Mr. Hyde (1968) — Jack Palance.
Dr. Jekyll vs. The Werewolf (1971) — descendent of Dr. J. to help?
Dr. Jekyll and Sister Hyde (1971) — Ralph Bates, Martine Beswicke.
Dr. Jekyll and Mr. Hyde (1973) — Kirk Douglas, musical.
Dr. Jekyll’s Dungeon of Death (1980) — James Mathers.
Jekyll and Hyde…Together Again (1982) — disco.
Edge of Sanity (1989) — Anthony Perkins.
The Strange Case of Dr. Jekyll and Mr. Hyde (1989) — Anthony Andrews.
Jekyll and Hyde (1990) — Michael Caine.
Dr. Jekyll and Ms. Hyde (1995) — great-grandson Tim Daly.
Mary Reilly (1996) — Julia Roberts as Irish servant to Jekyll.
Jekyll and Hyde: The Musical (2001) — David Hasselhoff.
Dr. Jekyll and Mr. Hyde (2001) — Adam Baldwin in present-day Hong Kong.
Dr. Jekyll & Mr. Hyde (2002) — Mark Redfield.
Dr. Jekyll and Mr. Hyde (2003) — John Hannah.


[1] The double vision: language and meaning in religion, University of Toronto Press, 1991, Toronto.
[2] Pàg. 182 del tercer volum de la primera edició, Editorial Noguer, 1959.
[3] Curso de literatura europea, Ed. Bruguera, 1983, Barcelona.
[4] Editat a Book Surge Clasics. Hi ha traducció castellana.