De Giorgio Bassani.
El jove que tots dos hem conegut,
que un dia va arribar amb el coll alçat
de la seva jaqueta de pell fosca
i amb aquell rostre pàl·lid i tan prim,
i amb aquells ulls, semblança de la lluna
que t’estimaves tant, i que una nit d’hivern
—humida i sense ni un alè de vent—
ens va passar a la vora i va somriure,
i eren fets els seus passos de silenci
(quin somriure impensable en aquell rostre
sota el caient mateix dels seus cabells!),
que et va donar la mà i tu tremolaves
d’estimar tant, i se’t va endur i va ser
despietat, i no ha tornat mai més,
com les espesses boires que anuncien
cabells i neu i passos de silenci;
que tenia les mans i la saliva
i el somriure i els ulls color de lluna
sota el caient mateix dels seus cabells. Oh lluna!
Encara em persegueix amb el coltell dels ulls.