JUSTIFICACIÓ DE LES SÀTIRES POLÍTIQUES

Share on facebook
Share on twitter
Share on linkedin

Després dels anys de la dictadura, del nacionalisme espanyol dels governs de Madrid, de l’animadversió dels governs del PP envers Catalunya, de la incomprensió com a mínim del primer govern del PSOE, de la deixadesa de Rajoy, de la recollida de firmes contra l’Estatut de Maragall (per cert: totalment innecessari) i d’altres factors que fan referència a l’economia, no és gens estrany que a Catalunya hagi prosperat tant la ideologia independentista. El que seria estrany és que aquesta tendència no hagués prosperat.

El problema no és l’independentisme. El problema és la fe nacionalista impulsada per Pujol i, d’altra banda, l’engany d’Artur Mas que, per salvar-se ell i el partit, entre els molts errors polítics de la seva carrera, hi ha el pitjor de tots que és el d’haver-nos encolomat el foll de Waterloo (i de retruc el racista Torra). Els nacionalismes apareixen quan el poder diu que la gent que ha nascut a un costat de la frontera és millor que els que han nascut a l’altra costat. I això implica conflicte i guerra entre els d’un cosat i de l’altre. El problema, doncs, no és l’independentisme. El problema és el Procés, que és la incapacitat total de trobar solucions, així com la imensa capacitat de mentir i enganyar els ciutadans a base d’excitar-los l’egoisme col·lectiu.

Tinc el convenciment que la vella Convergència (o qualsevol dels noms que s’han anat posant després, a les ordres de l’escapolit de Waterloo) no tan sols ha fracturat Catalunya, sinó que també l’ha començat a destruir. Els d’ERC tampoc en són innocents. Els uns i els altres es barallen a mort, però sempre aniran junts per conservar el poder. El que impera és conservar la majoria parlamentària (la majoria total no la tenen ni la tindran mai), i així satisfer la fam de poder, i, gràcies el poder, diners i, gràcies als diners, la creació d’una amplíssima xarxa d’adictes per no perdre vots i pagar quantitats astronòmiques als propagandistes del règim. O també, gràcies al poder, apujar-se el sou les vegades que calgui i assegurar-se una jubilació vergonyosament daurada, com ha fet el president de Catalunya, que cobra més que el president d’Espanya.

És també fastigós que, aprofitant la desgràcia del COVID-19, vulguin crear adeptes dient que si Catalunya fos independent, no hauríem tingut gaires morts. Si s’ho creuen, són irresponsables; i si saben que menteixen, que és el que jo penso, són malvats.

Davant d’aquests fets, el més esgarrifós és que, els nostres polítics no facin res per paliar el deteriorament de la llengua ni la fractura que han creat. Tothom té dret a ser independentista, però hi ha una gran distància entre ser independentista i formar part d’aquest malaurat Procés.

Els que no estem d’acord amb aquesta política, hem de denunciar la barra que exhibeixen els seus predicadors, així com les mentides que els incondicionals de Mas, l’escapolit de Waterloo i Torra han escampat i continuen escampant pel país, sense oblidar, és clar, els descarats robatoris d’en Pujol i família, ni el tres per cent (tirant baix) que el partit es posava a la butxaca.

Seria absurd que els que no tenim més poder que la paraula, ni tenim tribunes a la ràdio ni a la televisió, estiguessim callats. Si ells poden dir el que volen als mitjans i fer el que volen des del Parlament, els que no hi estem d’acord, ja que no tenim força per dur a terme cap acció, hem de dir alguna cosa. Així, doncs, jo, com a poeta, poso el meu gra de sorra amb la mica d’humor que puguin tenir els poemes que hi ha en aquest apartat.